"
Donat el protocol ideal, aquest tindria la tercera part de confiança més fiable imaginable (una deïtat que és a tot arreu). Totes les parts enviarien la informació a Déu. Déu determinaria de forma fidedigna els resultats i els retornaria. Essent Déu la culminació de la discreció i la confidencialitat, les parts no sabrien de les altres més del que ells podrien saber de si mateixos".
D'aquesta manera, Nick Szabo iniciava al seu article
The God Protocols, originàriament publicat al 1997. Szabo imaginava el protocol ideal on Déu exerciria el paper de mesurador fiable. No obstant això, sovint i a causa de la insuficient seguretat de les plataformes, o potser, a la inexistència d'alternativa, ens hem vist obligats no a tractar amb una deïtat del tot fiable, sinó amb tercers de confiança (
trusted third parties) de carn i ossos, fal·libles.
Per exemple i en el comerç electrònic, les institucions financeres han adoptat aquest paper, permetent la realització de pagaments electrònics entre parts. En definitiva, donen fe de les declaracions de voluntat que integren els seus contractes, consignant-los una hora i data i permetent, en última instància, el pagament.
Davant d'aquest tradicional model basat en la confiança dipositada en un mediador més o menys fiable, en sorgeix un de novedós basat, fonamentalment, en proves criptogràfiques. Blockchain o cadena de blocs garanteix la integritat de la informació, intercanviada entre les parts, sense necessitat de la intervenció de tercers. En concret, i realitzant un esforç conceptual, Blockchain es pot concebre com un registre globalment distribuït, de caràcter públic i encriptat.
No obstant això, tot i que Blockchain té innombrables aplicacions, el protocol ideat per Satoshi Nakamoto d'un sistema de pagament electrònic (
peer-to-peer), que permet el pagament directament entre parts sense la intervenció d'un tercer és, sense cap dubte, la Blockchain més rellevant i notòria. De fet, Bitcoin es pot definir realment com una cadena de signatures digitals (
the chain of digital signatures). A través de la verificació d'aquestes últimes, es pot comprovar l'historial de transaccions i, finalment, la cadena de propietat (
the chain of ownership).
Per això, tant Bitcoin concretament, com qualsevol lockchain són efectivament una cadena de signatures digitals. En definitiva i atenent la seva pròpia naturalesa criptogràfica, cada propietari signa digitalment a través de la seva clau privada (
private key), el
hash criptogràfic de la transacció prèvia i la clau pública (
public key) del beneficiari i, a través d'aquesta última, el propietari verifica la seva signatura digital.
Blockchain requereix inevitablement l'ús de la infraestructura de clau pública (
public key infrastructure o PKI) per configurar-la com una plataforma fiable. Aquesta infraestructura, segons Alex i Don Tapscott,
"és una forma avançada de criptografia asimètrica per la qual cosa els usuaris disposen de dues claus que no exerceixen la mateixa funció: una és per xifrar i l'altra per desxifrar. D'aquí que siguin asimètriques".
No obstant això, tot i la infraestructura de clau pública, es podria esperar la possibilitat de bifurcacions (
forks) a la cadena de blocs, facilitant el potencial frau en la integritat de la informació intercanviada. Indistintament, parts malintencionades, atenent a fins purament particulars, podrien intentar vulnerar la integritat del seu registre. No obstant això, el protocol fiable, basat en Blockchain resol les bifurcacions i, en definitiva, el frau.
Per tant, i en un intent de sintetitzar la lògica de Blockchain, cadascuna de les transaccions és timbrada, mitjançant un
hash criptogràfic, amb un segell de temps (
timestamp server) i anunciada públicament. Cada segell inclou l'anterior, acoblant una cadena i, per tant, determinant un únic ordre de les transaccions (d'aquesta manera, difícilment hi hauria la possibilitat de bifurcacions mitjançant la realització, en un mateix instant de temps, de diferents intercanvis d'informació amb diferents beneficiaris). De fet i a través de la prova de treball (
proof-of-work), les transaccions realitzades són verificades i incloses en blocs en ordre cronològic, configurant una veritable cadena.
De conformitat amb això que anteriorment hem exposat, el bloc no pot patir cap modificació sense refer tota la feina de còmput previ. No obstant això i com que la prova de treball penja del bloc immediatament precedent, per modificar-ne un passat, cal refer la seva prova, així com de tots els anteriors i, si fos poc, assolir i avançar el treball dels anomenats nodes honestos (
honest computing nodes).
Així, el grau de dificultat de corrompre la Blockchain augmenta de forma exponencial. De fet, en cas de bifurcacions en aquella, la decisió de la majoria dels nodes o parts integrants de la xarxa
peer-to-peer, és representada per l'anomenada cadena més llarga (
longest chain), no la de major longitud sinó la de major esforç invertit. I de la mateixa manera, aquesta majoria de nodes o de parts continuarà la prova de treball sobre aquella i, en cap cas, sobre les bifurcacions no desitjades.
La seguretat de Blockchain depèn fonamentalment del poder de processament (CPU
power) dels nodes honestos davant de possibles atacs d'altres grups de nodes. En aquest sentit, es pronuncien, de nou, Alex i Don Tapscott:
"La cadena més llarga sol ser la més segura. La relativa antiguitat de la Blockchain de Satoshi i la seva ja assentada base d'usuaris i miners de bitcoins, augmenta la seva seguretat. Atacar-la requeriria més capacitat processadora que atacar cadenes curtes". L'efecte xarxa
peer-to-peer, la base d'usuaris membres, augmenta la seguretat del sistema a mesura que creix la cadena de blocs.
Finalment, Blockchain obre un ventall d'incalculables possibilitats. No únicament s'ha de concebre com un sistema de diners electrònics, sinó com una nova tecnologia aplicable a molts diferents àmbits de la nostra vida, com ara, per citar-ne només alguns, l'exercici del dret al vot, la comptabilitat o els registres públics i el notariat.
Font: CincoDias 
