Res és perdurable a Llatinoamèrica. En pocs mesos s’han posat en qüestió les diverses hegemonies polítiques que s’havien establert fa uns anys i que semblaven duradores. De Bolívia a Xile, d’Equador a Perú tot canvia o com a mínim trontolla, mentre les turbulències afecten també a l’Argentina, a Paraguai o a Colòmbia. El continent es troba políticament molt desestabilitzat, amb causalitats molt diverses i diferents que a banda d’aspectes interns i particulars de cada país, tenen a veure amb els avatars d’una geopolítica convulsa i, perquè no dir-ho, amb el renovat intervencionisme de la Nord-Amèrica de Trump en el que continuen considerant el seu pati del darrere. Curiosament, només una Veneçuela en estat terminal pel seu règim despòtic i el seu empobriment sembla resistir, tot i haver obligat a escapar de la misèria prop d’un 30% de la seva població cap als països de l’entorn.
Amb la fugida precipitada d’Evo Morales s’ensorra a Bolívia el que semblava el més sòlid dels règims nacional-populars que es varen instal·lar a Llatinoamèrica a principis d’aquest segle i el retorn al poder d’una de les oligarquies més ràncies de tot el continent. En un país dels més pobres de Sudamèrica, on els cops d’estat militar han estat no una anomalia sinó una constància al llarg de la seva història, ha estat l’exèrcit qui ha ensenyat la porta de sortida al règim indigenista d’Evo Morales. Només al darrer terç del segle passat es poden comptar més d’una desena de cops d’estat al país. Aquesta vegada, fins i tot han intentat disfressar-lo de moviment popular i sembla que ha estat la policia més que no pas els estrictament militars els executors del pronunciament així com de la repressió posterior cap a aquells que es resistien a un canvi de règim i d’hegemonies fet amb les cartes tan marcades. L’autoproclamada presidenta, Jeanine Añez, amb la legitimitat de poc més de l’1% de l’electorat, afirma haver tornat la Bíblia al palau presidencial, tot simbolitzant la recuperació del poder de la minoria blanca tradicionalment dominant, de la mà de les esglésies evangèliques més reaccionàries.
Perquè la pujada democràtica al poder d’Evo Morales el 2005, significava el triomf d’un líder indígena i sindicalista dels conreadors de coca, tot encapçalant un moviment d’esquerres que pretenia nacionalitzar els recursos naturals abundats explotats per unes elits extractives molt vinculades a grans corporacions internacionals, per tal de promoure un procés de creixement econòmic que permetés finançar abundants programes socials per revertir la pobresa extrema d’una gran part de la població, molta de la qual vivia amuntegada a la Paz i, sobretot, a la impactant megalòpolis tercermundista de El Alto. Comptant en el seu equip amb un dels intel·lectuals més sòlids i respectats de l’esquerra llatinoamericana, Álvaro García Linera, ha desenvolupat polítiques redistributives, així com programes sanitaris, educatius i socials que han reduït la pobresa en més d’un 40% i han alliberat un 60% de la població que vivia en condicions més extremes. La taxa d’analfabetisme ha passat en aquests anys del 13% al 3%, mentre s’incorporava la població indígena i les seves llengües a la vida oficial del país. Els resultats econòmics i de millora del benestar general, semblen inqüestionables.
Però més enllà d’això, Evo Morales, com tants altres lideratges forts del continent, no va saber gestionar la seva successió i sortida del poder. Entestat, com altres, en fer canvis constitucionals que permetessin ser reelegit i perpetuar-se en el poder, va acabar per donar ales als seus potents detractors, culminant en unes darreres eleccions on els resultats oficials eren, com a mínim, de veracitat dubtosa. Tot això ha esta aprofitat per les classes més acomodades, especialment radicades a la rica província de Santa Cruz, i per l’oposició política dretana ben reforçada pels interessos de les empreses transnacionals i per les interferències de la diplomàcia dels Estats Units. Les forces armades no han fet sinó servir de braç executor. Masses recursos naturals per explotar, entre ells un de tant estratègic per la tecnologia actual com és el liti, com per deixar aquest país en mans de models polítics que prioritzen la redistribució econòmica i l’emancipació dels subjugats. Torna a Bolívia el model extractiu, colonial, que tant va fer per generar una societat profundament desigual, injusta i dominada per la pobresa.
