Sembla mentida, però és veritat. Aquest esperpèntic candidat a la presidència de Brasil, ex-militar nostàlgic de l’època dictatorial, autoritari, violent, masclista, racista i homòfob s’ha endut el 48% del vot popular a la primera volta de les eleccions presidencials brasileres i, més que molt probablement es farà amb el poder a la segona d’aquí a poques setmanes. El fracàs polític dels règims nacionals-populars que van ser dominants a l’Amèrica Llatina i que pretenien reequilibrar una mica societats tant desiguals tot empoderant les classes baixes, han acabat per facilitar el retorn de plantejaments de la dreta més extrema, clarament elitistes i en favor dels grups dominants de sempre, tot recollint el suport electoral del profund malestar que generen una corrupció política sistèmica i obscena, així com els temors que generen la extrema inseguretat d’una delinqüència que campa de manera molt oberta i que es comporta de manera extraordinàriament violenta. Brasil és un país de més de 200 milions de persones que només fa deu anys era vist com un exemple de país emergent, amb un més que notori creixement econòmic i un ascensor social que funcionava gràcies a les polítiques socials que impulsaren Lula i el Partit dels Treballadors. Els darrers anys, s’ha convertit en un país regressiu i caòtic tant pels efectes de l’evolució econòmica internacional, com per una incapacitat política i institucional que el té paralitzat. Una part important de l’electorat escolta els cants de sirena d’algú que diu posarà ordre en el país més violent del món, amb una mitjana imbatible de més de 200 assassinats diaris, i en el que les classes mitjanes i acomodades viuen atrinxerades en sistemes de condominis i que gairebé no trepitgen el carrer. Un outsiderde la política que justament guanyarà degut al descrèdit insuperable d’uns polítics brasilers identificats amb tota mena de corrupteles.
Bolsonaro és un demagog i un barrut, però no a la manera dels populistes llatinoamericans que apel·len a les classes baixes i a un hipotètic procés de redempció de les mateixes. Representa l’extrema dreta totalitària que arriba al poder de la mà del suport de les elits econòmiques, així com d’unes classes mitjanes atemorides. Com els totalitarismes europeus dels anys trenta d’Itàlia o bé d’Alemanya, va començar per ser una proposta entre pintoresca i excèntrica, a la que ningú donava cap possibilitat d’èxit, a resultar ser una opció vencedora i quasi hegemònica. La seva capacitat de connectar amb una part notòria de la ciutadania, ha portat a que les elits l’abracessin i el fessin seu. El seu programa econòmic és ultraliberal, amb baixades d’impostos i privatitzacions. Una festa. Els Mercats, sempre tan transparents, han reaccionat als resultats de la primera volta amb un gran ascens a la borsa i amb un notori reforçament de la moneda –el real- la qual estava últimament depauperada i en hores baixes. Mussolini es va imposar a Itàlia quan el va recolzar, entenent que era el mal menor, la patronal italiana que encapçalava la Fiat. Tampoc Hitler s’hagués fet amb el govern alemany, sense l’aposta dels Siemens, els Krupp o els grans propietaris agrícoles prussians. El totalitarisme més o menys encobert de formes democràtiques, el feixisme, sempre resulta una estratègia o una opció liberal-burgesa com una solució extrema i, en principi, de caràcter temporal de cara a ressituar les coses. L’estratègia de campanya de Bolsonaro no ha fet sinó seguir l’estela del manual d’instruccions de Donald Trump: mà dura, desacreditar a la premsa, domini de les xarxes socials, ús recurrent a la intoxicació i la mentida, presentar-se com un mascle-alfa carregat de testosterona, negar qualsevol legitimitat als adversaris, establir un sistema de bàndols irreconciliable, trinxar qualsevol possibilitat de consens polític i de cohesió social, negar la validesa dels resultats si no guanya… Un trasllat de la política a allò purament emocional, cosa que serveix per dissimular els interessos molt concrets que aquest discurs representa. A més de les corporacions més importants i dels sectors acomodats i les espantadisses classes mitjanes, compta amb el suport dels poderosos terratinents en un país en procés de reprimarització de la seva economia i, fins i tot, del poderós lobby de les esglésies evangelistes que havien ajudat a Lula. El resultat és força previsible: més desigualtat econòmica, major ús de la força per intentar fer front a problemes que són estructurals, una societat fracturada i el sistema democràtic en stand by.
Josep Burgaya
