Enmig dels nefastos indicadors de la COVID que despullen la nostra societat i posen en evidència les immenses febleses, a Bolívia i Xile s’han donat processos que poden induir a un cert optimisme i evitar caure en l’espiral de la derrota. L’aclaparadora victòria electoral de l’esquerra del MAS certifica la voluntat de la ciutadania boliviana de continuar avançant de manera cohesionada i fa fora del poder a una dreta extraordinàriament reaccionària que havia arribat ara fa un any al govern de manera vergonyant de la mà d’un cop d’estat clarament dirigit, com si tornéssim als setanta, des de l’ambaixada dels EEUU. En la croada contra els governs anomenats nacional-populars llatinoamericans, derrocar el de Bolívia i la figura exòtica d’Evo Morales resultava crucial per enfortir el retorn de les oligarquies al poder d’un continent sud-americà del que ningú interessa la situació des seus habitants però en canvi sí els abundants recursos del sol i del subsòl. Des d’Europa, l’indigenisme de Morales ens podia semblar folklòric en excés i el seu discurs i formes exageradament populistes. La realitat, però, és que va proporcionar als indígenes una condició de ciutadans que els havien negat els governs conservadors i oligàrquics durant bona part de la seva història. Els va retornar la seva dignitat, a més de portar a terme unes poderoses transformacions econòmiques que anaven traient al país del secular endarreriment i a una part significativa dels seus habitants de la misèria. Amb la primmirada visió europea, probablement no ens acabaven d’agradar les formes de Morales, el qual segurament no es va saber retirar a temps i va voler estirar la seva presidència portant a terme una dubtosa reforma constitucional. Però resulta inqüestionable que durant els catorze anys de polítiques progressistes el PIB del país es va triplicat, la pobresa extrema ha passat del 40% de la població al 15% i la ciutadania amb ingressos mitjans ja supera el 60%. L’esperpèntica dreta que va ocupar el palau presidencial bíblia en mà ara fa un any també va ser mol eloqüent quan el primer que va fer va ser incendiar la fornida biblioteca del reputat intel·lectual i vicepresident fins aleshores, Álvaro García Linera. Ara ha estat derrotada de manera contundent i aclaparadora.
A Xile s’ha aprovat en referèndum trencar definitivament amb l’etapa del dictador Augusto Pinochet, exigint una nova constitució. Pot semblar un pronunciament purament simbòlic, però té molt calat. La dreta governant no va tenir més remei que donar sortida amb la consulta a unes poderoses i fins i tot violentes mobilitzacions que exigien un canvi profund en la política però també en l’economia xilena. La dictadura va portar a aquest país a ser camp d’experiments de les polítiques neoliberals més extremes, sense serveis públics i sense cap mena de protecció social, pretenent erigir-se en un model de desenvolupament per a tota l’Amèrica Llatina basat en el més radical laissez-faire. Amb el pas dels anys, i sobretot a partir de la crisi de 2008, la davallada econòmica del país i la seva fractura social ha estat brutal. Les classes mitjanes notablement precaritzades i empobrides i cada vegada més sectors socials exclosos, contrastant amb una classe dominant que ha acumulat riquesa de manera gairebé impúdica. En un país sense cap mena de xarxa de protecció social els malestars van acabar explotant, especialment contra la dreta governant encara d’alguna manera emparentada amb el dictador, però també contra tot el sistema polític de partits que clarament no es van adonar de la situació de desempara i humiliació, com tampoc van saber reaccionar proposant alternatives. Les grandioses mobilitzacions, en alguns moments caòtiques i irades, van forçar el referèndum sobre l’extinció de la carta magna. Pels xilens, el procés d’elaboració d’una nova constitució ha de significar l’inici d’un procés de canvis profunds en l’àmbit polític, tallant amb el sagnant passat, però sobretot econòmics i socials. Necessiten una nova perspectiva, noves oportunitats i un nou repartiment. El dubte és si en el sistema polític xilè algun partit serà capaç de bastir un projecte engrescador i emancipador tant de les poques famílies històricament dominants i dedicades a les activitats extractives com de la subjugació a un model purament exportador de primeres matèries i de la subordinació als Estats Units. Malgrat tot, s’obren temps d’esperança.
