29/11/2021

Càdis o la revolta contra la precarietat

La tardor està resultant laboralment calenta per al Govern i els fronts de conflictivitat que se li obren van en augment, mentre el Partit Popular es frega les mans perquè el seu relat d’una Espanya sumida al caos li resulta un bon context per intentar un tomb electoral i polític. Els mesos que vénen no sembla que siguin molt favorables al govern d’esquerres ja que la recuperació econòmica es manifesta insuficient i desequilibrada per compensar les moltes carències i malestars acumulats a la societat. Els fons Next Generation son un bàlsam, però no arriben per tot. La desconfiança sobre el futur incert de la pandèmia tampoc no contribueixen a calmar les aigües.

L’explosió violenta al sector del metall gadità s’ha convertit en un focus de tensió i ens ha proporcionat imatges que ens retrotreuen a les crues mobilitzacions que van acompanyar la reconversió industrial espanyola del sector siderometal·lúrgic, allà pels anys vuitanta, i que van portar als sindicats a convocar una vaga general contra el govern socialista de Felipe González i contra les polítiques del poc socialista i molt “liberal” ministre Carlos Solchaga. En aquest cas actual, la vaga i la presa del carrer pretén fer moure una inflexible patronal provincial del sector, la qual no accepta proporcionar majors graus d’estabilitat laboral i uns augments salarials compassats amb la inflació que, afirmen, no resulta sostenible en un sector on els marges s’han anat estrenyent. Com sempre, es tracta que ho pagui la baula més feble, el treball.

El context socioeconòmic abona els temors als acomiadaments i la pèrdua dels llocs de treball. Els nivells de desocupació a la badia de Cadis estan molt per sobre de la mitjana espanyola que ja és molt elevada i la precarietat contractual no fa sinó alimentar les ja nombroses pors. Més de 20.000 treballadors s’han manifestat i es fan sentir a l’espai públic perquè ja no poden més i els sindicats tradicionals tenen serioses dificultats per contenir i canalitzar una protesta moguda per la ràbia. La inflació i la forta pujada de l’IPC no era a l’equació governamental de sortida de la reclusió pandèmica. La geopolítica, les dificultats a les cadenes de subministraments i la manca de xips que llasta la producció industrial no eren a les previsions. Els sous perden ràpidament capacitat adquisitiva mentre la pressió sobre el treball va empitjorant, com és el cas de la indústria del metall gaditana, les condicions laborals en forma d’hores no remunerades, jornades en festius, dificultat d’accés als serveis sanitaris… Amb la precarietat laboral, és fàcil retallar i fins i tot conculcar els drets dels treballadors. El treball resulta desarmat davant de l’encoratjament del capital. Res de nou sota el sol.

Huelga del metal en Cádiz: Navantia condena los actos violentos y recuerda  que no es parte negociadora

El problema de fons que evidencia la mobilització gaditana és la perversió d’un sistema basat en una multitud de subcontractacions a partir d’unes quantes empreses de referència al sector. Les grans firmes com Airbus, Alestis, Dragados o Navantia disposen de plantilles curtes i amb un personal en relativament bones condicions laborals. Però el gruix de les comandes que reben, moltes vegades de l’Estat, es difuminen en una piràmide de subcontractes on les condicions dels obrers van empitjorant a mesura que es baixa a tercers i quarts nivells on es realitza gran part de la producció real en petites i mitjanes empreses auxiliars. És aquí on es concentra la precarietat i els salaris baixos, on s’instal·la una preocupació que muta cap a la indignació i la mobilització violenta. Ja no és només una qüestió econòmica el que enfurisma els treballadors. És una qüestió de decència i honorabilitat. Es podrà argüir que la qüestió competeix únicament a la patronal gaditana del sector del metall, que és ella la que hauria de moure fitxa. No és, però, del tot exacte. Hi ha un problema immens d’omissió de responsabilitat de les grans empreses perquè hi ha una legislació laboral que permet establir cadenes inacabables de subcontractes, de recórrer a treballadors “externs” en condicions de vassallatge o de semiesclavatge. Si alguna cosa ha de contenir la nova legislació laboral que ha d’aprovar, properament, el Congrés dels Diputats i que no és present en les lleis actuals, són les nocions de dignitat i de respecte pels treballadors.