Sempre sap greu quan tanca una d’aquelles botigues de tota la vida però si es tracta del ‘colmado’ de davant de casa teu t’apareixen a la memòria un munt de vivències i records. És el cas de Can Quico, que després de 41 anys de servei al mig del barri de Santa Anna aquest 31 de desembre abaixarà la persiana.
De la seva llarga història, jo n’he viscut vint anys davant per davant, i puc assegurar que en Quicu s’ha guanyat la jubilació de tros, ja que més enllà dels dies festius, mai he vist tancada la botiga. Can Quicu és història del barri de Santa Anna i un exemple d’un comerç que malauradament va a menys: botiguer de barri, a banda d’oferir comestibles i productes ben variats, a la botiga s’hi feia conversa, s’hi explicaven problemes i alegries, i fins i tot s’hi trobaven solucions.
Quan vam arribar al barri, jo tenia uns 7 anys, i Can Quicu es va convertir en lloc habitual de pelegrinatge: els berenars a base d’entrepants, algun bollycao i també bosses de Fritos; les tardes jugant al carrer i fent parades tècniques per comprar quatre ‘xuxes’, o els encàrrecs dels pares des del balcó tipus “Guillem, ves a comprar un Solís amb en Quicu que no n’hi ha per dinar”, mentre ens llençaven 20 duros cap a baix.
Can Quicu també va ser la meva primera feina als setze anys. Durant un parell d’estius i un parell de vacances de Nadal em vaig posar darrera el taulell i mica en mica vaig anar coneixent els veïns del barri, els personatges que passaven per la botiga -alguns ho eren força- i, sobretot, les classes de pa que hi havia al mercat.
Ara, en Quicu tanca per jubilació, i de ben segur que com jo hi ha molta gent que hi té algún record vinculat perquè aquella botiga no deixava indiferent a ningú, fos o no fos del barri. En Quicu abaixa la persiana i allà dins s’hi quedarà una part de les nostres vides. Ens fotem grans, osti!
