La política actual és bàsicament espectacle, una actuació teatral on l’emocional i les formes narratives s’imposen clarament als continguts. Ja no hi ha ideologies totalitzadores, tot resulta parcial i amb data de caducitat. També es va debilitant el sentit col·lectiu i la noció d’allò comunitari. La política de representació ha perdut tot calat, tota profunditat, per esdevenir un ritual que té més a veure amb la telerealitat que amb el poder en sentit clàssic. Encara que potser el caràcter performatiu de la política es pot atribuir en els seus inicis a la primera campanya d’Obama, el 2007, en la qual aquest en lloc de programa era portador, en paraules de Christian Salmon, “una bonica història per explicar”, el populisme llatinoamericà va incorporar una infinitat d’elements escènics a la seva representació política, diluint el seu programa específic en l’atractiu personal del candidat, el qual esdevé omnipresent en la vida dels electors. Una política entesa ja únicament com un gran procés de comunicació en la qual la generació de nous impactes esdevé fonamental per mantenir una atenció del consumidor-elector, que de natural tendeix a ser més aviat escassa. Així, el polític no es presenta ja tant com “poder”, sinó com un artefacte creador d’emocions a la manera d’un serial televisiu.
Neopolítica, postpolítica o insoberanía, són termes utilitzats per alguns teòrics per definir una pràctica política que és una narrativa sense programa ni acció de govern plausible. Pels nacional-populismes, un terreny extraordinari en què operar, ja que permet fer abstracció i abandonar el principi de realitat que, antany, s’associava a la política. Fins i tot els fets poden ser fixats de manera alternativa. Les possibilitats són immenses. Si venim d’un món en el qual democràcia era fonamentalment deliberació per confrontar interessos contraposats, ara ha esdevingut bàsicament distracció. Wendy Brown parla d’un procés de “desdemocratització”. Cada vegada més, l’èxit o fracàs polític van lligats a disposar d’un bon guionista -Steve Bannon per Trump, David Axelrod per Obama-, algú que construeixi un relat, amb episodis diversos i l’augment continu de la tensió narrativa. No s’imposa un plantejament polític principalment per la situació de l’economia o per la confrontació d’interessos socials, sinó per disposar d’una capacitat performativa i teatral per fer triomfar una “història”.
Es tracta de convertir uns pocs eslògans en representacions col·lectives. Qui s’imposa en una pugna política, explica Jeffery C.Alexander, és qui domina la identificació simbòlica, elabora les metàfores més brillants, crea un fil narratiu atractiu i consistent, saber proporcionar una interpretació favorable del flux dels esdeveniments. El poder ja no significa primordialment disposar dels instruments de l’Estat de Dret, sinó de ser capaç d’exercir una representació atractiva, encara que resulti buida o poc creïble. Especialment en situacions de crisi, la realitat no és el que compta, només val la percepció que tenim d’ella. És en aquesta percepció del públic on es guanya o es perd la credibilitat i la legitimitat. Les accions “polítiques” actuals, han de disposar d’una identitat de marca la qual aquestes han d’anar reforçant, mentre el contingut programàtic, com més borrós sigui, millor. La política actual no està per canviar el món, sinó per proporcionar-nos emocions a canvi d’adhesió. No dista molt de la presa de posició que fem davant d’un espectacle esportiu. Si ens interessem pel nivell de joc, pels seus aspectes tècnics, però no formem part d’un contendent, acabem per avorrir-nos i canviem de canal.
Així, l’escenari polític, el qual ja no està en els Parlaments o en els àmbits tradicionals de presa de decisions, sinó en nous espais de legitimació que resulten ser els mitjans de comunicació de masses, ja siguin els platós televisius o bé les xarxes socials. L’escenari democràtic és ara un escenari mediàtic on la “nova política” s’exhibeix de manera, només aparentment, transparent. Les decisions més importants, els biaixos comunicatius, les sorpreses es comuniquen a través de twitter. Els líders polítics són els encarregats d’anar generant el relat, són omnipresents a internet i tendeixen a establir a partir d’aquí l’agenda política i mediàtica. Al cap i a la fi, els mitjans tradicionals acaben parlant del que es parla a internet. La xarxa permet aparent proximitat, cops d’efecte que poden canviar la tendència, relats íntims, tensió… És la política en modejust in time, proporció d’entreteniment en flux continu.
