Segona entrega de la Trilogia de Holt. Reconec que després d'acabar «Cançó de la plana» tenia moltes ganes de seguir coneixent als habitants de Holt, per això no he tardat gaire a submergir-me en la lectura de «Capvespre».
Aquesta segona entrega comença uns dos anys després d'on va acabar la primera. Arrenca amb la separació de la Victòria i la seva petita filla, la Kate, dels germans McPheron; la noia ha de començar els seus estudis a la universitat. Coneixerem a nous personatges i seguirem la pista dels vells coneguts.
Harufsegueix amb l'estil de l'anterior novel·la i capítol a capítols ens anirà desgranant la vida dels habitants de Holt; explicant-nos petites històries impregnades de quotidianitat i aconseguint que seguim establint un vincle emocional amb els diferents personatges. Amb petites pinzellades ens recorda els fets succeïts en el primer llibre, de manera que ens és molt fàcil seguir endavant; fent que la transició entre les dues novel·les llisqui d'una forma harmoniosa i fàcil de seguir per al lector.
Tot i que l'autor manté el seu estil sobri, parc en girs narratius, en aquesta segona entrega tracta temes molt més foscos i durs, les històries són molt més tristes i la majoria d'elles fan mal, toquen os i furguen en la nafra aprofundint en els conflictes i deixant que sigui el lector qui decideixi fins a quin punt es vol implicar emocionalment amb el que està llegint, ja que ell es limita a exposar els fets sense carregar les tintes en excés ni fer-los melodramàtics, per més que molts d'ells ho són, ni fer servir el recurs de la llàgrima fàcil. El que sí que fa, sense perdre en cap moment el seu to plàcid i sense en cap moment valer-se de detalls escabrosos, és introduir molta més càrrega emocional a les històries que ens explica que no pas en l'anterior entrega.
En molts aspectes, «Capvespre» tracta del dolor que suposen certes separacions. Ja he dit que la Victòria marxa cap a la universitat, separant-se dels germans McPherons, però no és l'única separació que viurem al llarg de la lectura, ja que paral·lelament aquesta hi ha altres històries que ens parlen de pèrdua i separació. Així coneixerem al matrimoni format per la Betty i el Luther Wallace i els seus petits fills, en Richie i la Joy Rae, que han de ser ajudats per la treballadora social. A la Mary Wells i les seves dues filles o en Dj Kephart, un noiet que viu i cuida del seu avi. Tots ells s'hauran d'enfrontar a diferents i doloroses classes de pèrdues. Però també ens parla d'amor, en el sentit més ampli de la paraula; de relacions familiars i de la conquesta d'aquell primer amor.
Tots aquests personatges respondran amb tristesa, indignació, angoixa, amargura o estoïcisme a les situacions que els tocarà viure, mostrant-nos un ampli ventall d'emocions.
Reconec que hi ha hagut capítols que m'han fet trontollar, que m'han fet mal; que hi ha pèrdues que he estat incapaç d'assimilar i que com a lectora m'he regirat contra en Haruf i les seves decisions. Però també reconec que he gaudit un cop més de la seva prosa directa, senzilla i neta d'artificis i que «Benedicció» ja m'està esperant.
