S’acaba de celebrar una cimera sobre el clima a Bonn, amb resultats més aviat poc encoratjadors. Es tractava de fer el seguiment dels acords de la Conferència de París del 2015 sobre el canvi climàtic i si realment s’estaven complint les disminucions que s’havien establert d’emissions de gasos contaminants amb efecte hivernacle. No s’està en camí de complir amb res del pactat, perquè ningú ha assumit la necessària transformació del seu model energètic, basat en el consum de combustibles fòssils. Després de dos anys d’estancament en les emissions, aquest 2017 es tornen incrementar. Així molt difícilment s’aconseguirà la reducció del 40% de les emissions que, per exemple Europa en el seu conjunt, s’havia compromès pel 2050 respecte de les que feia el 1992. Europa provoca el 10% de les emissions contaminants de tot el planeta. El problema principal és a Xina, que emet el 30% del total de gasos i continua augmentant clarament les emissions en lloc de reduir-les, i Estats Units amb el 15%. L’arribada de Trump i els negacionistes del canvi climàtic, tampoc ajuda gens.
La cimera de Bonn que ha tingut lloc aquest mes se centrava aconseguir compromisos en relació a l’ús del carbó com a combustible en les centrals tèrmiques de generació d’energia elèctrica. És amb diferència l’element més contaminant i notòriament el principal element que s’utilitza a Xina, però també important als Estats Units, Alemanya i altres països europeus faltats de petroli en el seu territori. A Espanya, malgrat ser rica en fonts renovables, el carbó encara representa un 15% en la generació d’electricitat i si afegim els altres combustibles fòssils com el gas natural i el petroli, pugem fins al 40% del total. Poc farem per limitar el canvi climàtic que, com és evident, pels llargs períodes de sequera i per fenòmens climatològics extrems no es només una amenaça futura, sinó un evident realitat. Evitar anar a més és una cosa molt seria. El carbó que és el combustible que va permetre la civilització industrial, considerat als segles XVIII i XIX com “el pa de la indústria”, fa molt temps que s’ha convertit en obsolet, ineficient i insostenible, com al final ho està resultant també el petroli i totes les fonts no renovables. Escurar el plat d’una tecnologia tan nociva per la mandra d’implantar-ne de més eficaces, netes i sostenibles en el llarg termini, resulta una autèntica barbaritat i té un caràcter autodestructiu notori. Xina i Estats Units han votat en contra de les resolucions de Bonn per anar substituint el carbó, cosa que les fa paper mullat; però també hi ha votat negativament Espanya.
Amb el tema energètic i climàtic l’estratègia dominant sembla ser la del qui dia passa any empeny. En els fòrums internacionals tothom dona per bo que no hauríem de superar l’augment de la temperatura mitjana del planeta més enllà de dos graus centígrads d’aquí a final del segle. Més que res per evitar que el món es torni invivible i extraordinàriament conflictiu. Això requeriria de decisions que tenen a veure amb les fonts d’energia que fem servir a tot el planeta, però també i no ens enganyem, amb una modificació d’un model de producció i de consum que fa créixer les necessitats d’energia i provoca un impacte ambiental de forma exponencial. La necessària transició energètica cap a un model tou de consum i d’impacte està per fer. Les energies netes representen encara avui només el 20% de les utilitzades en el conjunt del planeta. Resulta que tenim la consciència del que ens juguem i tenim el coneixement tecnològic per fer-ho possible. Però qui hauria i podria prendre decisions no ho fa i potser tampoc els ho exigim amb prou vehemència. Em temo que aquest any, els Reis ens tornaran a portar carbó.
