A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre
viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a
regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat
blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'
Osonosfera, amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal
revival catosfèric.
Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0,
blogaire de primera fornada, així com també
twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a
KRLS, el seu alies a Internet.
Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "
Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en
Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.
Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner
Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de
NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara
El Món), a
El Nacional i, actualment, a l'edició digital de
La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb
un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.
Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.