Segurament estaríem d’acord en que un dels aspectes que mesura millor el grau de maduresa d’una societat és la importància que li dóna al seu sistema educatiu. El què un país fa per la seva formació se sol veure en els resultats que obté de nivell educatiu en els tests que com els estudis PISA es fan regularment. Un bon sistema educatiu en tots els seus nivells es reflexa avui, però sobretot és una aposta de futur. Prioritzar l’educació sol ser un símptoma clar de bon govern i les societats més avançades acostumen a tenir sistemes de formació que són el resultat d’un ampli i profund consens social i no acostumen a dependre massa dels cicles electorals. Són curses de fons compartides en bona part per les grans opcions polítiques, amb models i sistemes de llarga durada i s’hi destinen els recursos econòmics necessaris. Els resultats educatius, no només depenen dels diners invertits, però també hi tenen a veure. Els països més avançats social i econòmicament –Dinamarca, Suècia, Finlàndia- destinen entre un 6 i un 9% del seu Producte Interior Brut a despesa educativa. De fet, ben mirat saben que més que despesa és una gran inversió. Prioritzar l’educació pública significa fomentar societats no només més cultes, sinó també més inclusives, cohesionades i amb major benestar. Si es vol mesurar per resultats econòmics, invertir en educació genera economies més competitives i entorns més innovadors. Que els governs destinin recursos significatius a la formació hi ha qui ho pot trobar molt costós, però com va dir un antic degà de Harvard, “si l’educació la troba cara, provi amb la ignorància”. El nostre referent immediat en esforç educatiu, potser no són els països nòrdics, però si que haurien de ser els països de la OCDE que hi destinen un 5,6% del PIB, o la mitjana de la Unió Europea, que és del 5,25%.
Segons un estudi que acaba de publicar la Fundació Bofill, Catalunya fa una despesa educativa del 2,8% del seu PIB. Sí, exactament el que sembla. La meitat de la mitjana de la UE i menys d’una tercera part del que hi destina un país amb qui sovint ens comparem, com és Dinamarca. Fins i tot estem molt per sota de la mitjana d’Espanya, que és del 4,5%. El retard de Catalunya és històric, però els darrers anys amb la crisi o la seva excusa, les retallades han estat brutals. Entre el 2009 i el 2013 s’han reduït a l’entorn del 20% pressupostari les partides d’Educació Especial, d’Universitats, de Secundària i Formació Professional o d’Infantil i Primària. Les Beques i Ajudes al Transport han disminuït un 25%. Els Menjadors i les Extraescolars s’han retallat un 30% i la Formació del Professorat més del 40%. Tot això culmina amb l’esborrament complert de la partida destinada a Recerca Educativa, tema no menor, ja que en depèn en bona part la dinàmica innovadora de qualsevol sistema educatiu. Les xifres són depriments i demolidores i ens mostra fins a quin punt les pomposes afirmacions de “el primer és l’educació” a las que estem acostumats a sentir dels nostres polítics tenen poc a veure amb el que en realitat fan. La “desconnexió” de la realitat dels nostres governants resulta ja incommensurable. Hi havia un eslògan per fer-nos pujar l’autoestima que deia “la força de Catalunya és la seva gent”. Quanta raó. Si els resultats educatius al país són molt millors que els esforços pressupostaris, té a veure amb el sentit de la responsabilitat dels ensenyants i de tota la comunitat educativa. El voluntarisme, però, arriba a on arriba.
