07/05/2019

C’est la vie…

Quan l’Anna Maria Bosch i jo érem joves la vida semblava eterna i inacabable i no enteníem com era possible que les parelles passessin tant de temps plegats i celebressin deu, vint, trenta anys junts... la resposta ha anat esdevenint simple i és que el temps no es detura.

I així, de mica en mica, la memòria ens traeix, perquè la mala puta ens dona la mala capacitat de recordar el passat, a voltes amb precisió quirúrgica, i, d'aquesta manera, un s’adona que han passat un munt d’anys i viscut un pilot de fets en el que sembla un instant, perdut com llàgrimes a la pluja com dirien per Tannhäuser.

Trenta sis anys i dos fills després que un jutje mallorquí de parla incomprensibe ens unís civilment per a l'eternitat (no el vàrem entendre gaire) a la sala de plens de l'Ajuntament de Ripoll davant una desena escassa de convidats, seguim malgré tout, com diuen els de França, o ve't aquí, com hauria dit la meva iaia Pepeta.

Fa un anys estava jo ancorat a la idea que el temps tot ho emmerda. Ara hi afegiria que potser no tot. Sigui com sigui, als que ara ens contempleu incrèduls, temps al temps, que sé que la força ens acompanyará trenta-sis anys més...

Com diu el meu amic Buzz Lightyear, to infinity and beyond... o com canta Chuck, C'est la vie...