Són freqüents aquests dies episodis de contaminació severa en algunes ciutats, el que comporta l’assumpció de mesures excepcionals per part de les autoritats municipals per tal de vetllar la per la salut pública. La combinació del repunt de la mobilitat, el punt àlgid de combustió de les calefaccions i una situació meteorològica estabilitzada i anticiclònica dona lloc a que els nivells de contaminació de l’aire que es respira siguin especialment tòxics i generin problemes respiratoris en persones especialment vulnerables des del punt de vista físic. Quan això es produeix, bona part de les ciutats aposten per restringir el trànsit rodat als centres més congestionats, tot demanant que la gent camini per desplaçar-se o bé que utilitzi el transport públic. Roma, en canvi, aposta per la contenció calefactora, “prohibint” posar els termòstats més amunt del 18 graus. Quan això succeeix, resulta curiós veure com la “culpa” contaminadora recau en la meteorologia, tot esperant un canvi de temps que renovi l’aire i el problema deixi d’existir. També, constatar l’elevat preu polític que recau sobre les autoritats que prenen aquests tipus de mesures dissuasòries del trànsit rodat, ja que una gran part dels afectats, encara que mig asfixiats per l’aire tòxic, recorren als arguments negacionistes sobre la contaminació i el canvi climàtic, tot adduint que amb las restriccions a la mobilitat amb vehicle privat s’atempta a la seva llibertat. Tot per no acceptar que hem sotmès l’entorn a una pressió i a un seguit d’activitats degradants, que ja són impossibles de mantenir si pretenem continuar respirant.
I es que encara que hi pugui fer puntes extremes episòdiques, el problema de la contaminació i de manera molt especial a les grans concentracions urbanes, ha esdevingut endèmic i amb una progressió que fa ineludible acceptar que haurem de deixar alguns comportaments i hàbits a l’armari. Que gran part de la mobilitat es continuï fent amb vehicles privats, generalment amb un sol ocupant, propulsats per motors de combustió de derivats del petroli és una perversitat en termes mediambientals que només es pot entendre per la capacitat d’imposar els seus interessos els grans de la indústria automobilística. Una activitat suïcida com ho és que cada any generem cadascun de nosaltres diverses tones de residus urbans que han de ser dipositats, recollits, separats, tractats i emmagatzemats en abocadors sempre insuficients i desbordats. Com s’ha convertit en insostenible un fenomen turístic que pretén que una bona part de la humanitat es vagi a fer selfies a l’altra punta del món, a base de profusió de vols barats i aeroports que generen un impacte mediambiental immens, a més de no aportar-nos gran cosa. Tampoc es pot mantenir l’estimulat hàbit a consumir de manera compulsiva molt més enllà del què és necessari i raonable, sumits en una cultura del malbaratament de la obsolescència i del residu que genera una frustració cada vegada major i que només és possible amb l’espoliació de recursos i amb l’abús del treball gairebé esclau de gent llunyana que no coneixem i que ni tan sols volem saber que existeixen. A hores d’ara, la nostra petjada de carboni és autodestructiva. Ni tan sols creient en l’existència d’un Déu benefactor es pot pensar que sigui possible de mantenir un model de consum i de producció continuadament incrementista. Els progressos tecnològics no es lliuraran d’haver de recuperar un cert equilibri entre l’acció humana i el medi. I això significa canviar hàbits, costums i prioritats. Els casos de contaminació ambiental extrema a les ciutats no són episodis circumstancials, sinó símptomes cada vegada més evidents de problemes que han esdevingut estructurals. Sovint, però, recuperar el sentit comú esdevé molt complicat.
