Format per les novel·les
'El gran quadern', 'La prova' i 'La tercera mentida', el tríptic
‘Claus i Lucas’ és un retrat polièdric de la complexitat humana, un llibre extraordinari sobre els horrors de la guerra i els totalitarismes.
Tot i ser tres llibres independents que
Amsterdam ha reunit en un sol volum, després d'haver llegit
'Claus i Lucas' he arribat a la conclusió que si s'opta per la lectura independent d'elles, s'han de llegir en l'ordre que apareixen a '
Claus i Lucas' dons d'altra manera no s'entendria l'abast de tot el que
Kristof ens vol explicar.
'El gran quadern' se'ns presenta com la història de dos germans bessons, en
Claus i en
Lucas. Escrita a base de capítols curts, sense cap concessió a les descripcions i amarats de diàlegs, el seu estil s'acosta més al d'una peça de teatre que no pas al d'una novel·la.
Kristoff fa servir un llenguatge planer, directe i essencialment concís. Per estalviar-se, s'estalvia fins i tot els noms dels llocs o de les persones: la Gran ciutat, La Ciutat Petita, que en cap moment tampoc es situen a cap país. La mare, el pare, l'àvia… ni tan sols els nens tenen nom en aquesta obra, on la veu narrativa en segona persona dona protagonisme als dos personatges principals. En l'únic que l'autora no estalvia gens ni mica, ans el contrari, és amb la duresa amb què descriu els fets i les accions.
La història dels dos germans bessons que són deixats per la seva mare a la casa de camp de l'àvia a causa de l'avanç de la guerra i de la invasió dels estrangers (Segona Guerra Mundial i nazisme, l'ocupació alemanya, tampoc a aquests fets se'ls anomena pel seu nom, senzillament ens els explica), es centra en l'aferrissada lluita dels germans per aconseguir sobreviure, costi el que costi, sigui com sigui. Una subsistència que assoliran comportant-se com una entitat única i inseparable.
D'aquesta manera, les seves decisions per endurir-se de la manera més bàrbara i salvatge possible es va deshumanitzant i convertint en uns éssers que s'enfronten al patiment com si fossin autòmats, arribant a un monstruós nivell d'autocontrol que els facilitarà endinsar-se a la terrible realitat de la guerra i a la duríssima postguerra.
Quan ens endinsem en la lectura de
'La prova' la segona de les novel·les, els primers canvis substancials que trobem són els del narrador, que passa a ser en tercera persona, i l'estil literari que passa a ser molt més descriptiu, tot i que no perd la seva duresa i cruesa inicial. Aquí el protagonisme absolut és en
Lucas, ara ja si amb nom propi. Tot i que els indrets segueixen sent quasi anònims, ja trobem noms en els personatges, fet que els humanitza més. Durant tota la lectura un munt de preguntes ens assaltaran i faran que ens replantegem la veritat del que hem llegit fins al moment.
Tanca la trilogia
'La gran mentida' que l'autora estructura en dues parts i que aquest cop ens porta un text metaliterari escrit en primera persona i on s'alternaran les veus dels dos bessons, que serveix perquè l'autora es carregui d'una plomada tot el que hem llegit fins al moment.
Una novel·la dura, cruel que a vegades resulta obscena i d'altres grollera; que ens retrata una atroç realitat. Una lectura que un cop acabada t'acompanya durant molts dies.
