La victòria de Gustavo Petro a les eleccions de Colòmbia té molta significació. La té per un país que disposarà, per primera vegada en la seva història, d’un govern d’esquerres, però la té per Amèrica Llatina, doncs el gir polític colombià reforça la dinàmica de retorn de governs progressistes a bona part del continent. El canvi resulta transcendent i del seu èxit o fracàs se’n derivaran moltes coses. Colòmbia ha viscut una successió de governs entre dretans i molt dretans des de fa molts anys i una conflictivitat interna que el va portar a una autèntica escissió social i política i al predomini d’una violència brutal, ja fos procedent de les guerrilles d’esquerres, del narcotràfic o dels paramilitars, conceptes, a més, que sovint es barrejaven de manera indesxifrable. El M-19, les FARC, representaren apostes insurreccionals segons l’estil del revolucionarisme postcolonial que es va imposar a les dècades dels seixanta i setanta seguint l’estela d’Ernesto Che Guevara. Una sortida potser comprensible en un país de desigualtats socials tan extremes i amb una classe dominant de formes tan abruptes, però que malgrat els tocs romàntics que se li volguessin veure, no només estava condemnada al fracàs sinó que va provocar reacció i violència desenfrenada a més de derives de mal justificar com les narcoguerrilles o l’eclosió de personatges vinculats al narcotràfic com Pablo Escobar. Després dels durs “anys de plom” el país ha viscut processos de desmilitarització dels grups armats i d’una certa reinserció dels seus membres dins la política democràtica. S’ha avançat els darrers temps i de manera especial en el tema de la seguretat. El moviment que hi ha darrera la victòria de Petro pretén ara estimular un progrés econòmic que, mitjançant la correcció estatal, no beneficiï només les minories extractives de sempre, sinó que reequilibri la societat fent sortir de la pobresa els segments més baixos i exclosos alhora que fomenti el sorgiment de classes mitjanes que poden ser portadores d’una certa estabilitat política. El repte és immens i els plantejaments necessàriament moderats.
A la primera dècada d’aquest segle Amèrica Llatina va viure una interessant dinàmica de règims polítics progressistes que varen portar Lula al Brasil, Evo Morales i Álvaro García Linera a Bolívia, Correa a l’Equador o els Kirchner a l’Argentina. Plantejaments reformistes, fórmules socialdemòcrates per a països poc avançats, que es presentaven com a moviments nacional-populars i que eren vistos des de la sofisticada Europa com a populistes. De fet ho eren. Lideratges carismàtics i formes polítiques que ens semblaven impostades i exagerades, llenguatges radicals. La veritat és que eren reformistes i la realitat és que varen treure, en una dècada, més de cent milions de persones de la pobresa profunda i els proporcionaren, a més, dignitat. Des del nostre benestar, ens costa d’entendre que la realitat econòmica i social d’Amèrica Llatina és força més dura i contrastada que la nostra. Dit en termes clàssics, la lluita de classes té un nivell extrem i dramàtic que, a nosaltres, ens resulta desconegut des de fa més d’un segle. Pobresa estructural, exagerada; amb classes dominants abominables que encara practiquen formes de domini i d’humiliació de tipus colonial.
Deu anys després de la seva arribada, els règims progressistes varen anar caient, ja fos per errors propis, per l’embranzida dretana o, en molts casos, per la utilització de la judicatura com a braç armat de la reacció. Però uns anys després, un xic renovats i amb formes més homologables al gust europeu aquests moviments han tornat i es van imposant al continent. Governen a l’Argentina, tot i els molts dubtes que pot generar aquesta via peronista que és el kirchnerisme. Tornen a desplegar el seu projecte a Bolívia, tenen el govern a Mèxic, han conquerit amb Boric un feu tradicionalment tant dretà com Xile i, tot apunta que els propers mesos Lula recuperarà la presidència de Brasil fent fora a algú tan indesitjable com Bolsonaro. Hereten els problemes de sempre i la necessitat de proporcionar horitzons i ascensor social a territoris tan brutalment afectats per la desigualtat i un capitalisme extrem que els ha portat en la divisió internacional de la producció dels darrers quaranta anys a desindustrialitzar-se i a ser mers proporcionadors de primeres matèries en brut. Pura extracció amb pocs beneficiaris. Posar en valor el caràcter estratègic d’alguns materials -com el cas del liti bolivià-, i desenvolupar una indústria transformadora és el gran repte, juntament amb un paper dels estats que converteixi allò que és comú, justament, en una riquesa col·lectiva. Entre moltes altres coses, tenen a la contra l’escenari geopolític obert arrel de la invasió d’Ucraïna.
