Sempre és difícil la lectura d’un segon llibre d’un/a autor/a de qui s’ha llegit un primer llibre apassionant i que és precisament per haver llegit aquest primer llibre que hom vol llegir el segon. Aquest és el meu estat d’ànim a l’hora d’enfrontar-me a “Diamant blau”, de Care Santos, després d’haver llegit i gaudit de “L’aire que respires” d’aquesta mateixa autora.
En aquesta segona novel·la hi trobem la història de la família Pujolà des del segle XVIII fins al segle XX. La forma de narració s’assembla a un dietari que va endavant i endarrere en els anys i segles on, en petites píndoles, es van donant a conèixer els diferents trets de cadascun dels personatges d’aquesta nissaga. Aquesta fórmula ajuda a mantenir l’atenció del lector i fa que la història no sigui pesada, ans al contrari, hom vol anar llegint per veure, per exemple, fins on arriba la maledicció de la família des que el cognom encara conservava la erra al final del mot; o com és que el bona fe d’en Florià Pujolà pot haver-se casat amb la Margarida Gomis, manipuladora i inflexible; o veure d’on surt la feina de tintorers de la nissaga.
En la història, però, es veu que més que la nissaga dels Pujolà(r) hi veiem la història de les dones de la família, es diguin Pujolà (r) o en siguin la parella. Sobretot, té especial simpatia per al lector la Teresa Maquès a qui, si en Florià hagués fet cas, la història hau
ria anat d’una altra manera.
Tot i que sembla que les històries es van tancant i quadrant després de tots els flash-backs que hi ha, si alguna crítica es pot fer és que, com a lector, m’hi ha faltat saber com acaba la història dels fills del Florià i la Margarida, sobretot de la Teresa Pujolà gomis i l’Eustàsia Pujolà Planas que, un cop apuntat que esdevé mestra i que acabarà tenint parella quan ella sempre ha dit que no la tindria, hom espera que apareguin al final de l’obra per acabar de rematar la història i posen les coses definitivament a lloc. Però això no acaba passant, I potser caldria saber què li passa a Diamant Blau, també !
Jaume Salés.
