La frase de Jordi Évole pronunciada al Palau Sant Jordi per desemmascarar la doble moral i el “postureo”, la inacció en relació al drama que viuen els refugiats, és de les que fan època. Denunciava el periodista la impostura d’uns governants que parlen molt de solidaritat de manera nominalista amb els que fugen de les guerres d’Orient Mitjà, però que exerceixen una deixadesa pràctica que ofèn les consciències. Hi ha coses força òbvies. L’Europa governamental ha deixat que davant nostre es produís una autèntica tragèdia humanitària, amb milers de persones que moren ofegades al Mediterrani intentant arribar al continent i sobreviure, i amb milions de refugiats obligats a passar l’hivern a la intempèrie als camps de l’Europa de l’Est. Una vergonya que ens perseguirà durant molt de temps. Persones i grups no governamentals han fet el que han pogut per disminuir la mort i el dolor, però tampoc la major part de la societat ha prioritzat aquest tema i ha empès als seus governats cap a polítiques més actives. Ni les misèrrimes xifres d’acollida a que es comprometeren els països s’han complert. Ni a Espanya ni tampoc a Catalunya. L’argument de les competències no deixa des ser una excusa de mal pagador. Caldria recordar, que la funció dels governs justament és la de governar. Manifestar-se li correspon més aviat a la societat quan qui té la responsabilitat no la exerceix, o no ho fa adequadament.
Lògicament que afrontar amb decència i esperit humanitari el tema dels refugiats, té molta complexitat, perquè estem parlant de contingents molt nombrosos. Això, però, no pot ser pretext per a la inacció. El sofriment i la mort no esperen. És evident que la separació entre la recerca de “refugi” enfront la guerra i la persecució política, arriba a un punt que és difícil desvincular d’un més ampli fenomen migratori que es produeix des dels països pobres cap a la més benestant societat occidental. Portem dècades en que el món ha anat engreixant una major desigualtat econòmica i social. A hores d’ara, la pobresa ja no es pot confinar en els seus territoris. No hi ha distàncies físiques insalvables. Els més pobres del Tercer Món, estan disposats a arriscar la seva vida per tal d’incorporar-se a les files de la pobresa cada vegada més extrema de les ciutats occidentals. A la part baixa, encara la diferència de nivell d’aquí i d’allà és important. A Europa la pobresa significa exclusió, a l’Àfrica la mort. Que el tema sigui complex, no significa que es hi puguem posar de perfil, que no hi tinguem una notòria responsabilitat i que no l’haguem d’afrontar. Alguna cosa hi tenim a veure. Riquesa i pobresa són les dues cares d’una mateixa moneda. Una és condició de l’altra. La inacció de bona part dels governants europeus, té a veure amb que volen continuar guanyant eleccions i, desgraciadament, els darrers exemples ens demostren que no es guanyen des de l’universalisme solidari, sinó des de l’egoisme excloent. Els votants no acostumen a ser millors que els seus governants. Una part de la societat, individualista i esporuguida, li sembla que no ha de compartir res amb els que no tenen res. El món està profundament escindit, com semblen estar-ho també les nostres consciències. La batalla, ara, consisteix en reivindicar principis força elementals. La pràctica de la humanitat, per exemple.
