Volia escriure de qualsevol altra cosa, però resulta impossible. Els mitjans no parlen de res més i totes les converses giren al voltant de l’epidèmia. Aquests dies estem recuperant pors atàviques que creiem que només havien viscut els nostres avantpassats. La por a la malaltia desconeguda, el temor al contagi, l’assumpció de la culpa per no haver sabut evitar el caure-hi. Tot i viure aparentment en un món on predomina el coneixement científic, continuem creient que hi ha mals que estigmatitzen, encara que siguin poc més que un grip. Es produeixen al voltant del coronavirus reaccions irracionals i irades que semblen tenir més a veure amb el que passava amb les pestes medievals que no pas el que s’esperaria d’una societat confiada en els avenços mèdics i en la farmacologia. En qualsevol circumstància de la vida, la por treu el pitjor de nosaltres mateixos, recuperem pulsions tan elementals en nom de la supervivència que indueixen a pensar de que poc han servit tan segles de cultura i coneixement. Es desmunten els conceptes de ciutadania i tendim a comportar-nos com a individus egoistes i insolidaris que sols busquem la nostra salvació particular, tot defugint dels altres. Veiem manades esporuguides assaltant gairebé els comerços per acaparar queviures que acabaran probablement al pot de les escombraries, comprant abusivament productes que autoritats i coneixedors ens han dit que no serveixen absolutament per a res o marcant unes distàncies amb els nostres conciutadans com si s’haguessin convertit en enemics. Consumim les informacions més superficials, vulgars, inexactes i esotèriques que hi ha a les xarxes socials, amb especial delit per les explicacions conspiratives, mentre evitem la informació responsable i fonamentada a la que podríem accedir fàcilment. Menyspreem allò que ens recomanen els nostres responsables governamentals tot apel·lant a que formen part d’una gran confabulació. És de bojos.
Certament que les situacions de quarantena i el confinament de grans quantitats de persones o de territoris obligats a quedar desconnectats durant dies o setmanes per evitar unes dimensions de contagi que resultarien inabordables pels sistemes sanitaris, genera sensacions noves i força estranyes. Especialment en el món mediterrani, ens resistim a acceptar allò que estableixen les autoritats, fent gala d’una falta absoluta de disciplina social, com una manera insensata d’afirmar el nostre individualisme i la nostra identitat particular. La imatge dels italians del Nord que anaven a ser confinats tot fugint de manera inopinada i esperpèntica cap al Sud, semblen extretes d’una mala pel·lícula de ciència-ficció. Contrasten notablement, almenys, amb el rigor i disciplina amb que les mesures de contenció s’han assumit en el món oriental. Ni una seriosa amenaça sanitària sembla fer possible que parem uns dies, convivim amb la nostra gent, descansem, ens escoltem i reflexionem. En realitat ja estem confinats en un món fet de pors, obsessions i de constants fugides endavant per evitar-nos a nosaltres mateixos.
Els problemes medico-sanitaris d’aquesta epidèmia, així com els enormes trasbalsos econòmics i socials que està provocant no són per ser menystinguts. En tot cas, però, resulta més preocupant la histèria col·lectiva que s’ha produït, que no pas la mateixa malaltia, la qual resulta força evident acabarà convertida en una dolència convencional amb la que conviurem i que els tractaments mèdics i farmacològics acabaran per convertir en gairebé irrellevant. De moment, però, l’excés de centralitat informativa del tema, la seva reiteració ens converteix en criatures obcecades i temoroses. Hi ha sens dubte algunes negligències i irresponsabilitats per part d’uns mitjans no massa curosos amb els continguts que ens proporcionen i amb els termes alarmants als que sovint recorren. Però una vegada més, no matem el missatger. El problema principal en aquestes circumstàncies, som nosaltres mateixos i les nostres febleses ara brutalment posades en evidència.
Josep Burgaya
