Els que ens dediquem a la docència, sabem molt del caràcter invasiu dels dispositius mòbils, els quals s’han convertit no en un òrgan més del cos del joves, sinó probablement en el més important. La possibilitat d’accedir constantment i de forma immediata a internet i les xarxes socials està canviant i molt el comportament dels individus, i especialment entre aquells que en diem els “nadius digitals”. La dependència incontrolable i malaltissa d’aquesta pròtesi tecnològica, però, no només porta les conductes cap a allò que abans n’hauríem dit mala educació per la desconsideració cap als altres que li és inherent. Canvia els hàbits, l’accés el coneixement, la capacitat de reflexionar, tanca en un bombolla, fa confondre la vida digital amb la vida real, acaba amb la privacitat, indueix a un exhibicionisme estúpid, afavoreix la superficialitat, ens distreu a base d’anècdotes, tot es converteix en un joc… L’atenció dividida en la que viuen de manera constant els addictes al smartphones, tendeix a generar-los estrès i alhora ansietat quan s’esgota la bateria o es perd la cobertura, acaben creient que ho tenen tot al seu abast per mitjà només d’un clic, menyspreen l’adquisició de coneixement doncs el creuen innecessari quan tot és a la xarxa i el veuen com una rèmora de la cultura llibresca que aspiren a que desaparegui. Viure a les xarxes socials fa perdre la noció de la realitat i creure que a la comunitat de Facebook són tots ells amics nostres. Podem estar constantment connectats i interactuant a la xarxa, però alhora estar immensament sols. Les informacions que rebem convenientment seleccionades i personalitzades pels algoritmes de les grans plataformes con Google, la majoria són esbiaixades segons el perfil que s’ha fet de nosaltres, quan no directament rumors infundats o vulgars falsedats. Com que hem anat abandonat la vella i insubstituïble costum de parlar en persona, algunes universitats americanes ja estan introduint en els seus plans d’estudi seminaris per “aprendre a conversar”. Quina societat pot existir sense conversa?
El món educatiu, sempre tan pragmàtic, ha intentat durant temps fer de la necessitat virtut tot incorporant les “noves tecnologies” a l’aula i a l’activitat formativa. Globalment el fracàs ha estat estrepitós, i no ha fet altra cosa que “naturalitzar” la dependència absoluta de joves i adolescents respecte a la pantalla intel·ligent i un fet encara més crucial: el mitjà és més que en cap altre cas, el missatge. L’abús de l’instrumental digital canvia la manera de pensar i reconfigura el nostre funcionament neuronal. Reputats neuropsicòlegs estan advertint sobre això. La pèrdua de la capacitat d’atenció i per la lectura pausada i profunda no és una anècdota, ni hàbits que es puguin substituir per estris tecnològics. Ens indueix a comportar-nos de manera compulsiva, saltant de novetat en novetat, sense pausa ni temps per a la reflexió. Tot això, no són només efectes col·laterals que es poden corregir, formen part de la naturalesa i de les pretensions de negoci de les grans plataformes tecnològiques, que ostenten règims de monopoli, i de les que hem passat a dependre en tots els sentits. En nom de la llibertat i de les “grans possibilitats” d’Internet estem esdevenint completament gregaris, previsibles i empresonats pels algoritmes. A França, el president Macron és el primer gran dirigent que s’atreveix a començar a establir algunes necessàries regulacions per evitar la pèrdua de llibertats individuals que està comportant el món d’Internet. De moment es legisla per combatre la propagació de “fake news” a la xarxa i al predomini organitzat dels arguments de la postveritat, tot responsabilitzant-ne del control a les grans companyies que hi operen i els escampen. De manera paral·lela, s’ha prohibit per decret a partir del proper curs l’ús dels telèfons mòbils a les instal·lacions escolars. Crear espais lliures de l’omnipresència distorsionant dels aplicatius que distreuen i impedeixen la concentració, la tranquil·litat i la possibilitat de conversa resulta, encara que sembli paradoxal, un gran progrés.
