L’espectacle polític ha tingut aquests setmana dos moments àlgids que s’han desenvolupat en paral·lel. Al Congrés de diputats Alberto Núñez Feijoo maldava per una investidura que se sabia impossible, mentre al Parlament de Catalunya se celebrava el debat anual sobre “l’estat de la nació”. Mateixos dies, mateixes hores. Suposo que no ha estat degut a l’atzar sinó que en alguna de les dues parts es volia passar desapercebut. L’intent de ser elegit com a president per Feijoo ha resultat una mica patètic perquè la seva impossibilitat aritmètica l’ha obligat a exhibir durant setmanes les seves febleses, implorant uns vots que ni tenia ni tindria, mentre els seus ja li van fent el llit per substituir-lo. El més curiós ha estat que, en lloc de explicar quin és el seu projecte polític per a Espanya, ha ocupat el seu temps per criminalitzar el que creu que farà Pedro Sánchez, algú que encara formalment no és candidat a res. El líder gallec s’ha comportat com algú que fa d’oposició dura quan en realitat, ara, el candidat era ell. Aquestes exhibicions resulten tristes. Com deia el president Tarradellas, “en política es pot fer tot, excepte el ridícul”. Només va faltar que Pedro Sánchez ignorés al candidat i que la rèplica socialista fos extremadament contundent per part d’un poc conegut fins ara Óscar Puente. Mentre s’estan fent càbales sobre si hi haurà una altra majoria, l’independentisme ja dona per feta l’amnistia i passa pantalla tot exigint un referèndum d’autodeterminació. Tinc dubtes que hi pugui haver acord polític. Si hi és, però, ben segur que no serà amb unes exigències desmesurades des de tots els punts de vista. No és un problema jurídic principalment, ho és de tipus polític i moral. El problema fonamental, situats aquí, no és tant fins on pugui arribar el PSOE amb la seva oferta, com la lluita acarnissada entre ERC i Junts per capitalitzar el possible èxit de la negociació. El fracàs, vindrà més d’ells, de la seva competència i d’un excessos teatrals que, no ens hem d’enganyar, no ajuden a un possible acord i la seva explicació i justificació davant de la ciutadania.
Al Parlament de Catalunya, el debat sobre política general ha passat sense pena ni glòria. No hi ha hagut la voluntat de parlar de Catalunya, de com es governa o de com caldria fer-ho. El president Aragonès, ha parlat d’amnistia i autodeterminació mentre llançava dards enverinats als seus principals enemics polítics, que són els de Junts. Aquests, han fet més o menys el mateix però en sentit contrari. Per acabar d’omplir el temps, el president ha fet un repàs, conselleria per conselleria, de decisions preses. Així, en hem assabentat, entre altres coses, que troba a faltar molt el “Club Súper Tres” a la programació televisiva, fet que sembla que explicaria el retrocés en l’ús social del català. El que no s’ha vist és quin és el projecte de país, quins són els reptes estratègics que es pensen afrontar i s’ha posat de manifest una aclaparadora falta de lideratge. No es pot governar el país sense un projecte polític, més enllà de desitjos quimèrics, i sense una majoria sòlida per fer-ho. Es pot ocupar el poder, com es fa, però una altra cosa diferent en governar. Des del 1980, Catalunya ha tingut presidents que han pogut ser de més o menys grat pels nostres gustos polítics, però tenien un projecte de país, governaven i lideraven el desplegament i la pràctica de l’autogovern. Va ser així en temps de Pujol, de Maragall, de Montilla i de Mas. Després, la inanitat absoluta. Declaracions èpiques, pretensions irreals, desballestament social i polític del país. Es pot aspirar a més autogovern, però no aprofitar del molt que disposem resulta una autèntica temeritat. Mentrestant, abandó de la funció de governar un país i, qui ho havia de dir, subordinació absoluta de la política catalana a l’espanyola. Una bona paradoxa, és que això no ho han fet els anomenats “partits sucursalistes”, sinó els partits independentistes. Les coses no van exactament bé, però no s’actua. Aquesta mateixa setmana han aparegut dades demolidores sobre els molts dèficits de la sanitat catalana i del conjunt de les polítiques socials. Som la darrera comunitat autònoma en despesa per habitant, però també en percentatge de pressupost dedicat a polítiques socials. El salut, només tenim per darrera la comunitat de Madrid, un bon exemple de destrucció del sistema sanitari públic. No s’ha recuperat, ni tan sols, la situació creada en el sistema de salut per les retallades brutals i consegüent privatització de serveis que va fer el conseller Boi Ruiz. La qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya no ha fet sinó empitjorar. Mentre esperem la terra promesa, potser es podria fer alguna cosa al respecte. O no?
