A Reus acaba de morir cremada una dona a casa, en un accident fortuït provocat per unes espelmes que suplien de mala manera el tall de subministrament elèctric patit per falta de pagament. Els mitjans ho denuncien, els ciutadans s’esborronen i administracions i l’empresa elèctrica responsable es llencen a sobre acusacions sobre qui en té la responsabilitat. Deixeu passar uns dies i al final i tot s’esvairà i resultarà que no hi ha més culpable que la mateixa dona, per vella, estranya, pobre i poc sociable. De fet el cas no és únic i anecdòtic. En el que va d’any la sinistralitat provocada per la falta de subministraments bàsics ja s’ha emportat més d’un centenar de persones a l’altra barri. No ens hem de preocupar, tot gent anònima. Però com que ara a tot s’hi posa una etiqueta, se’n diu pobresa energètica. Un terme tècnic, gairebé asèptic i sense connotacions. La falta d’electricitat i de calefacció no és sinó una de las diverses dimensions que sol acompanyar una situació molt comú, cada vegada més, que el que se’n hauria de dir és pobresa. A qui li tallen el llum, només és un graó més del descens als inferns. Abans li han tallat moltes altres coses imprescindibles i ell mateix s’ha hagut de desconnectar de moltes necessitats bàsiques. Benestar, alimentació adequada, hàbits saludables, treball, dignitat, autoestima, inclusió… Abans, a qui no tenis res, li deien pobre de solemnitat. El terme misèria també ho definiria bastant bé.
El que resulta estrany és que en una societat en que globalment ens sobra de tot, on el malbaratament és l’actitud que més ens defineix, com és possible que convivim amb tanta naturalitat amb gent que li falta de tot. I el que encara és més preocupant, que cada vegada siguin més les famílies i persones que es van quedant pel camí, com si res. En un món tan sofisticat que disposem d’algoritmes que ho saben tot sobre els nostres desitjos i interessos, cada vegada hi ha més gent que se li infringeix patiment de la forma més primària, que se la condemna a l’ostracisme i a l’exclusió. Que no hi tinguin lloc. La nostra societat, però especialment la nostra economia, ja fa dècades que en lloc de millorar el benestar de la gent el que fa és anar generant més desigualtat, darrera la qual hi ha pobresa i patiment, i la política fa poc o gens per tal d’evitar-ho. La misèria, la falta de tot, és la pitjor de les malalties infeccioses, es va expandint, va sumant dimensions sobre els mateixos i tendeix a estendre’s ràpidament cap a noves víctimes que hi conviuen a prop. Res del que provoca, encara que accidental, es pot considerar com casos fortuïts o aïllats.
Diguem-ho clar, que algú estigui sense subministraments bàsics resulta inconcebible, i que se li puguin tallar, és inacceptable es miri com es miri. Hi ha coses que son un dret pel propi fet d’existir, i no veig que s’impedeixi utilitzar els carrers als que no paguen impostos o bé es negui la possibilitat de respirar als defraudadors. I és que es fa difícil de justificar que tot allò que és un dret estigui sotmès a les condicions contractuals del Mercat i que depengui de la capacitat adquisitiva de què es disposi. Especialment quan les empreses que fan el subministres operen en règim de quasi monopoli o oligopoli on el lliure mercat i la competència són pura broma. Corporacions amb vincles i connivències notòries amb les administracions polítiques, que reparteixen dividends quasi pornogràfics a costa de no només dels rebuts que ens giren, sinó també de grans subvencions públiques amb noms tan alambinats i gairebé poètics com “costos de transició a la competència” o “compensació pel dèficit tarifari”. Si les malediccions funcionessin, hi ha coses per les que mereixerien ser utilitzades.
