A Espanya, el Mediterrani, abans que un mar o una posició geogràfica és un concepte, una idea. Algú també diria que un estat d’ànim. Enfront de la concepció d’un país radial de pretensió homogènia i unitària, hi ha una realitat tossuda que fa que l’Estat sigui una realitat polièdrica i multicèntrica. Que sigui així, no és una debilitat sinó una immensa riquesa. Per això s’imposa una configuració política de tipus federal. Anar més enllà de l’estat autonòmic, que alguns sectors reactius sempre han vist com una concessió, cap una forma d’Estat que sigui el resultat d’una suma de voluntats diverses en el que la pluralitat sigui emblema i condició més que no pas un llast o bé un problema. Que tothom es reconegui tant en el que és comú com respecti el que és diferent. Un dels territoris més dinàmics del conjunt i que té interessos complementaris en el seu potenciament i desenvolupament és l’eix marítim que va des d’Andalusia fins a França, passant per Múrcia, el País Valencià i, lògicament per una Catalunya que és qui li dona a aquest territori més sentit i força. Una via d’entrada i sortida de mercaderies, idees i persones que requereix de sensibles millores a les seves infraestructures, especialment les ferroviàries, per posar en valor tota la seva capacitat i l’efecte multiplicador de la seva agregació. Un eix que per alguns surt de l’Almeria productora d’aliments i que per altres pot anar fins a la culturalment puixant ciutat de Màlaga o bé a l’estratègic port d’Algeciras. Conté la riquesa agrària i industrial de la regió murciana, la capacitat manufacturera i portuària de València, el clúster petroquímic de Tarragona, com el port, la indústria i la capitalitat de serveis barcelonina.
Un eix de caire socioeconòmic, també cultural, que encara que no està conformat per una única “identitat forta”, disposa de més elements de cohesió i de complementarietat dels que des d’algunes visions massa reduccionistes de la política i d’identitats enteses com a trinxera de separació es voldria. Estem parlant d’un territori amb més del 40% del PIB espanyol, on hi ha una dotzena de ciutats de més de 100.000 habitants, que pot compartir estratègies de desenvolupament i, sobretot exigir les inversions que es requereixen i el tracte que es mereix, alhora que contribuir a concretar una visió i un funcionament d’Espanya més d’acord amb la seva realitat diversa i policèntrica. El govern espanyol parla d’importants inversions ferroviàries que, tot sigui dit, van una mica tard però que farien realitat la connexió d’alta velocitat entre França i Almeria allà pels anys 2025 i 2026. Més enllà de la voluntat governamental de prioritzar aquest corredor, cal aprofitar que els fons europeus de recuperació pressionen favorablement doncs fan d’aquesta infraestructura una prioritat inversora. Es calcula que cada euro invertit en tindrà un retorn de 3,5 en forma de PIB.
Les institucions, l’empresariat i la societat civil de totes les comunitats afectades s’han mobilitzat i actuen de lobby per evitar més retardaments a una demanda que ja és històrica. #QuieroCorredor s’ha convertit en eslògan de reivindicació i de mobilització. Incomprensiblement, però, el Govern de Catalunya no hi és. Ni en els actes conjunts que fan les diverses comunitats i agents socials, ni fent-se la fotografia de cap estratègia compartida. Un greu error. Es continua conreant la idea de que Catalunya va per lliure i que no hi ha interessos comuns amb altres territoris. Es practica un aïllament que pretén ser expressió de singularitat, quan en realitat ho és d’insolidaritat i de falta de grandesa. Caldria una mirada més àmplia i una millor visió estratègica que superés l’excés d’immediatesa i de miopia política. El sentit comú ens indicaria que justament el govern de Catalunya hauria de liderar no només una reivindicació que ens afavoreix, sinó el que significa una concepció avançada i moderna d’Espanya. L’arrogància no és mai un símptoma de fortalesa, sinó que ho és de decadència.
