14/03/2019

COSTA BRATVA


Mar Bratva de Cristina Malagenada




La primera vegada que vaig tenir el plaer de llegir a la Cristina Malagelada va ser en el recull «Assassins de Girona» amb el seu relat "Mar negre de tramuntana". Ara, gràcies al Festival les Borges Negres he retrobat a l'autora amb la seva última novel·la «Costa Bratva».

 El llibre comença fort, amb una escena força esfereïdora on ens parla de la venda de noietes adolescents, millor si són verges, ja que pugen de preu, per a delit dels participants a certes festes privades. Les escenes que en aquest primer capítol se'ns descriuen són fortes, molt fortes i sacsegen al lector. I només és l'inici d'una història d'alt voltatge on ens trobarem amb temes tan escabrosos com són: la prostitució infantil; el tràfic d'éssers humans, les drogues i les màfies russes, les bratves, que operen, en aquest cas, a la Costa Brava.

La Cristinaens porta una història de venjança. I ens demostra com la dita "la venjança és un plat que se serveix fred" es pot fer realitat. En el cas que ens competeix no és que passi temps suficient per dir que el plat s'ha refredat, podem afirmar que s'ha gelat. I és des de la distància que donen els anys viscuts i els quilòmetres recorreguts que la protagonista assaborirà el dolç plaer de la seva venjança. Que ja avanço que de dolça té poc, perquè la dolçor no és precisament el que més predomina en aquesta trama.

Ja he avançat que l'eix central és la venjança, que té com a rerefons els negocis de les màfies russes, fent especial èmfasi en els de caràcter sexual, que ja podem imaginar que de lícits tenen de poc a res. Si els personatges protagonistes són de deu, els antagonistes són de cent: esgarrifosament terrorífics i tan reals que fan feredat. I poder aquí, en aquest realisme que amara tota la trama, rau el 'quit de la qüestió'.

He mencionat que la novel·la comença amb escenes molt crues, que no seran les úniques que trobem al llarg de les seves pàgines. Totes elles tractades amb el grau de realisme necessari per fer-les versemblants. L'autora té l'encert de no quedar-se curta per por a ferir sensibilitats lectores, però tampoc traspassa les línies vermelles del mal gust; sinó que troba l'equilibri necessari per colpejar al lector sense que aquest tingui la impressió d'estar davant una escena gore. El que fa no és gens fàcil d'aconseguir i la Cristina Malagelada se'n surt amb nota.

Hi ha quelcom que m'ha encantat de «Costa Bratva» i és que tot i que, pels temes que hem dit que hi trobarem, pogués semblar el contrari, és una obra purament femenina. El pes de la trama recau en els personatges femenins principalment en la Remei, una policia de la Unitat Rural, i de la Vesna una escultora que despertarà les enveges i els comentaris masclistes de les dones del poble.

Al llarg de la trama i durant la investigació de sis cadàvers que són trobats a causa d'un incendi forestal, poden veure alguns indicis de novel·la enigma, però l'autora no acaba d'aprofundir en ella, només hi coqueteja, també d'una manera força encertada: que no hi aprofundeixi no vol dir que la deixi abandonada o que aquests trets molestin al lector o importunin al desenvolupament de la trama, ans al contrari.

Una lectura vertiginosa que sacseja i remou al lector amb els fets i les situacions que descriu. Unes descripcions que ens acosten a la novel·la costumista i rural i unes pàgines esquitxades d'unes notes d'humor, negre, que fan menys feixuga la lectura de les parts més escabroses.