No hi ha fòrum de joves en el que no surti el tema del bitcoin o altres monedes virtuals com a camí per enriquir-se de manera ràpida i fàcil. Qui més qui menys hi ha posat algun diner i els més agosarats han convençut a pares o avis, que no entenen de que carai parlen, que en comprin amb els seus estalvis ja que es veu que això de la tecnologia blockchain resulta la versió moderna i segura del que a nivell evangèlic era la multiplicació dels pans i els peixos. Més que grans quantitats, s’acostumen a fer petites o mitjanes aportacions per no quedar-se fora de tant bon negoci. Una vegada més, s’obvia la noció de risc, i aquí és altíssim. Per fer la compra, es recorre a empreses intermediàries que cobren una quantitat desmesurada per fer-ho. Aquestes si que fan un molt bon negoci. Compten amb la credulitat de nois, que s’han empescat quatre informacions insuficients sobre el tema i, en general, bones dosis d’ignorància, empesos a “fer negocis” que no són més que posicions especulatives sense cap mena de sostenibilitat a mitjà o llarg termini. El problema, és que s’ha generat una autèntica addicció fonamentada en una fe induïda i en una pulsió ludòpata que només pot acabar entre malament i molt malament. Sorprèn de veure com la forma d’expansió d’aquestes “inversions” es fa en forma de taca d’oli utilitzant el sistema de comercialització triangular que ja s’ha utilitzat en molts productes –sempre miraculosos- físics. Captació de clients convertits en agents comercials per pagar la seva aportació i fer créixer el negoci. Sempre motivats per primitius sistemes doctrinaris, encontres d’activació i gurus de referència. Se’ls convenç de que ells han entrat a participar en un grup selecte, en una comunitat, que posseeixen un coneixement que està vetat al conjunt dels mortals. Esperit i comportament de secta. A partir d’aquí objectius comercials ambiciosos a assolir, en que allò mercantil i allò doctrinari s’acaben per confondre. Addicció, sotmetiment, obnubilació de la raó i dependència econòmica. No cal que es preocupin amb les pèrdues i deutes d’avui. Pels gurus que pul·lulen en aquest món, això només és el preludi de l’enriquiment i el triomf del demà. En l’escenografia que s’organitza per captar i mantenir els incauts no hi ha lloc pel fracàs.
I és que, diguem-ho clar, tot el que es mou a l’entorn de les criptomònades és una gran estafa. La definició de “cripto” ja hauria de fer sospitar. Contràriament al que es diu, no són “monedes” alternatives perquè no són dipositàries de valor i no hi ha cap institució ni ningú que les avali, que en pugui respondre. No hi ha cap Fons de Garantia de Dipòsit. Són un engany piramidal, un esquema Ponzi, en el que el valor de l’actiu augmenta només en la mesura que es capti nova gent que n’adquireixi, quan això no es produeix, corredisses per intentar vendre i ràpid desmoronament i fallida. Que alguns gurus de Silicon Valley com Elon Musk hagin fet alguna compra de bitcoins els ha estimulat a l’alça, però automàticament els ha devaluat quan ha sortit. Com a sistema de pagament alternatiu només es pot utilitzar en àmbits molt marginals. En qualsevol cas, igual com passa amb les dinàmiques borsàries, quan els petits inversors senten que han de vendre els experts ja fan temps que ho han fet. Pels darrers només queden les pèrdues. Sobre el caràcter no confiable de les criptomònades han escrit prestigiosos economistes com Paul Krugman o Joseph Stiglitz, aquest darrer apart de premi Nobel d’Economia va ser durant anys economista en cap del Banc Mundial. Aquest darrer ha escrit sobre el caràcter no confiable de monedes que no contenen cap valor més allà de ser convertits en un actiu especulatiu darrera el qual no hi ha ningú, si de cas intermediaris que juguen amb les ganes d’enriquiment fàcil i ràpid de la gent. Es ven l’anonimat dels creadors del bitcoin de manera positiva, com si fos el resultat de la teòrica cultura col·laborativa que s’hauria imposat amb la xarxa i que resultaria inherent a la tecnologia digital. No hi haurà telèfon a qui trucar per demanar responsabilitats quan hi hagi la desfeta ni referència a la que demandar judicialment per passar comptes. Tot haurà succeït en un espai opac, immaterial i imaginari. L’únic tangible en serà el que haurem perdut en diners reals i la indignació i vergonya que ens provocarà haver estat tant innocents, massa cobdiciosos, poc prudents i excessivament crèduls.
