Pels europeistes, aquestes properes eleccions al Parlament poden anar entre malament i molt malament. Els partits d’esquerra, la socialdemocràcia i les altres, tot apunta que també en sortiran força malparades. Com hem vist fa uns dies a Madrid, amb la concentració de figures de l’extrema dreta europea més l’inqualificable Milei, la batalla política que té plantejat el reaccionarisme europeu, té un gran calat, abundància de mitjans i discursos el més extremes possibles pel que fa a la polarització de la política i la societat. El que fa temps que diuen, i que cada tia ho expressen en un to més agre i formes violentes, fa feredat. A banda de continguts excloents i inacceptables en el seu discurs, les formes resulten, a hores d’ara repugnants i massa significatives. El to exacerbat, barroer i agressiu de Milei cada vegada és més compartit per tota la dreta més rància, la qual fins i tot arrastra a conservadors que abans practicaven el bon to, la tolerància i la cordialitat. S’han tornat tots molt agres abundant en una retòrica insultant, l’ús abusiu del rumor i la falsedat i una demagògia tant extrema que els permet combinar un discurs ultraliberal extrem en favor dels sectors econòmicament dominants amb la pretensió de fer creure als més desafavorits que han vingut per redimir-los a ells. El populisme dretà ha acabat per convertir la política i el seu discurs en una cosa molt desagradable, amb una fatxenderia ingent prometent falses i senzilles receptes per resoldre problemes que tenen molta complexitat. El “fatxerío” que s’ha exhibit a Madrid per donar suport polític a Vox, dista de tenir un programa polític compartit. Uns són liberals extrems però altres com Le Pen o el propi Abascal comparteixen plantejaments que s’acosten al proteccionisme. Coincideixen, això sí, en el patrioterisme, en fer de la xenofòbia i el racisme el seu signe de distinció, tot apel·lant als més baixos instints que es poden incubar a l’entorn del fenomen migratori i concretant tot això en una manifesta islamofòbia. Que a la concentració reaccionària hi hagés un ministre israelià diu moltes coses. Permet entendre com la dreta extrema que era antisemita als anys trenta del segle passat, ara és declaradament sionista. No cal buscar-ho coherència ni gaires fonaments teòrics. Aprofiten les coordenades de cada moment històric per presentar-se com l’ordre, l’autoritat i l’aigualiment de les democràcies i, justament ara, ho fan en nom de la “llibertat”, concepte el qual s’han apropiat i resignificat.
La base social de l’extrema dreta europea és força similar, concentrant-se en dos segments contraposats: els més rics i les classes socials més baixes que se senten humiliades i sense perspectives. Amb excepcions, a Catalunya la extrema dreta nostrada és més de classes mitjanes. En tots els casos, sorprèn la gran captació de l’atenció i el vot dels més joves, els quals ja no practiquen el vot ocult cap a opcions que poden induir a la vergonya pública, sinó que ho expressen de manera oberta. Connecten a través del llenguatge directe, el domini de les xarxes socials i l’actitud d’incorrecció política. Curiosament, avui, la rebel·lia s’expressa més a l’extrema dret que a l’extrem esquerra de l’escenari polític. En aquest últim àmbit s’han imposat posicions culturals tan tancades que ja representa el moralisme insofrible. I aquest nacional populisme que es va imposant arreu, és marcadament varonil com l’after shave. S’identifica amb una masculinitat ancestral que serveix de refugi a molts que han quedat desubicats i confosos. En el futur Parlament europeu, l’euroescepticisme d’uns combinat amb l’antieuropeisme d’altres, pot debilitar i molt a la Unió Europea. Ja són al govern a dia d’avui en 10 estats dels 27. I va augmentant el pes electoral arreu, condicionen cada vegada més les agendes polítiques i en els propers comicis poden guanyar, o bé ser segona força, a la meitat dels països de la Unió. Les classes dirigents, en aquest cas sí com els anys trenta, els van normalitzant i els veuen com un possible recurs. La fotografia de l’empresariat espanyol amb Milei, diu moltes coses. Amb aquesta dinàmica política que busca la confrontació més que no pas l’entesa, la disgregació enfront de la la cooperació, el futur d’Europa pot ser una entelèquia. Rere les bambolines, el president Putin somriu satisfet.
