Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)
La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna. Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis. Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.
El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit
En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum. Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.
Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)
En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats. L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.
Aliats del 155 contra l'independentisme català, trencats per la moció de censura a Rajoy
Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's). En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE. A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez. Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia. Però com una moneda, tot té una doble cara, només cal veure que l'europeïsme de Borrell queda contradita amb el nacionalisme ultra ("Hay que desinfectar antes que recoser la sociedad" "Si hay 2 millones de independentistas, este país está enfermo", etc.) que ha demostrat i continua demostrant respecte Catalunya ("Catalunya esta al borde de un enfrentamiento civil" i "[Torra] quiere provocar en Cataluña una situación parecida a la de Kosovo"). Espanya és la cinquena economia (quarta amb el Brèxit) de la UE, podria aspirar a ser "centre" de la UE, però s'enquista en ser perifèria si no atura la seva deriva autoritària i soluciona democràticament la crisi de la nacionalitat catalana.
