Només portem escassament una cinquena part del segle, i ja s’està fent especialment difícil i antipàtic. La gent que té més de 30 anys, a banda dels avatars particulars i els del propi país, ja ha viscut tres grans crisis. Totes elles profundes, significatives i especials, els efectes de les quals han acabat per sobreposar-se les unes amb les altres. L’atemptat de les Torres Bessones del 2011 ens va colpir extraordinàriament i ens va evidenciar la fragilitat i la falsa seguretat del món occidental enfront del fanatisme, però també de la frustració irada que s’anava incubant en els “altres mons”. La guerra ja no la lliuraven els exèrcits en el camp de batalla, sinó que el terrorisme tecnològic ens situava a tots en el punt de mira. No hi havia lloc per al benestar assossegat. El globalisme va viure un gir de crispació i el món occidental va creure que podia acabar amb “l’eix del mal” recorrent a una força militar que en aquest nou escenari no només no resolia res, sinó que embolicava força més les coses.
Encara temorencs de l’amenaça global d’un terrorisme esdevingut mediàtic, ens va explotar a la cara la crisi financera del 2008. Un esclat que s’havia anat forjant producte de la supèrbia d’una economia absolutament dominada per l’activitat financera, la qual havia anat creant productes perilloses, incontrolables i inexplicables, a més de bombolles especulatives que, com en el cas de l’habitatge, varen acabar per contaminar i arrossegar tota l’economia mundial. El resultat, desigualtat, atur, precarietat i pobresa. El curiós en aquest cas, és que el relat del què havia passat el van acabar escrivint i fixant els mateixos que n’havien estat els causants amb les seves arrogants i errades idees ultraliberals. Ens van acabar dient que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que el pecat comès es mereixia una bona penitència. Van venir anys d’austeritat, de feines i ingressos precaris, de retallada de les prestacions serveis socials i sanitàries, a més d’acabar presoners de pantalles i algoritmes que cada vegada més decidien per nosaltres.
Encara pagant els sectors populars i les classes mitjanes els costos del crac i la recessió econòmica de fa una dotzena d’anys, ens arriba l’epidèmia del coronavirus amb el seu reguer de malaltia i de mort. Una crisi sanitària, però també econòmica i social, que era lògicament inesperada, especialment inquietant i de sortida impredictible i incerta. D’un dia per un altre hem de ser confinats i la major part de l’economia, cosa impensable, queda paralitzada i entra en un període d’hibernació. Un xoc descomunal i especialment indigerible per a les nostres ments, addictes com són a la noció de “creixement”. Cinematogràficament, seria una fosa en negre. No saben ni el pla ni la seqüència que seguiran. Podem imaginar, especular o témer; però tot resulta absolutament incert. De cop i volta, passem d’un món hiperconnectat a un món aïllat en el que, malgrat les pantalles i els excessos de les xarxes socials, ens sentim molt sols. S’imposa la desconfiança amb tot i amb tothom, però especialment amb el futur. Alguns ho compensen escoltant-se a autèntics folls que juguen a fer d’estadistes. En molts aspectes recuperem la irracionalitat i les pors d’un món medieval, malgrat conviure amb incomptables i sovint inútils fòtils tecnològics. I ens adonem, encara que molt tard, de les enormes disfuncions del nostre món: sobrepoblació, turisme massiu i abusiu, urbs immenses i inhumanes, viatges aeris constants, maltractament del medi ambient, cadenes de subministres a milers de quilòmetres, enorme desigualtat en el repartiment de la riquesa, extrema precarietat laboral i personal o la insuficiència dels sistemes de salut públics.
Aprendrem alguna cosa de tot això i, sobretot, canviarem objectius i prioritats? Ho dubto. Si alguna cosa té el liberal-capitalisme és una enorme capacitat de reinventar-se i autoreproduir-se, a més d’autojustificar-se. Amb ell, hem acceptat de dissoldre totes les nostres fonts de cohesió social tradicionals en nom d’una promesa d’augment del nivell material de vida. Probablement, el que farem és refugiar-nos en la sentimentalitat i en abraçar opcions políticament extremes.
Josep Burgaya
