La saviesa popular va instituir un principi fonamental per a la pràctica de l’advocacia: més val un mal acord que un bon plet. Sembla, però, que la saviesa fa temps que va abandonar els nostres líders polítics i mediàtics i que es conrea poc en una societat que s’ha deixat vèncer per pulsions que si bé tenen l’origen en la política, han mudat cap a conviccions de signe religiós. És força evident que quan es produeixen conflictes molt oberts i carregats de virulència les causes no es presten a ser simplificades, com tampoc assignar les responsabilitats o culpes en un únic dels contendents. Encara que de manera diferent i amb intensitats diverses són molts els que han contribuït a cavar les trinxeres, mentre els qui parlaven de construir ponts han estat expulsats per uns i altres de la discussió i condemnats a l’ostracisme. Així ens va!
A aquestes alçades d’un sainet que pot esdevenir drama, sorprèn com alguns se senten a gust en aquest conflicte desaforat i com s’esforcen en aconseguir fer desaparèixer els pocs arguments fonamentats que el tema podia tenir en origen. La propaganda més exagerada ha substituït qualsevol mena de raonament i les posicions majoritàriament adoptades han perdut qualsevol mena de sentit de les proporcions. Massa temps carregant les armes de la ofuscació, masses recursos i mitjans posats al servei d’alguna cosa que s’acosta força a una bogeria col·lectiva. Encara que no siguin majoria, només parlen els més encesos i poc disposats a qualsevol mena d’acord o de transacció. S’han superat tota mena de línies vermelles en nom de la intolerància i s’ha triturat tot vestigi de pau i de cohesió social. Es confon una part de la societat organitzada i estructurada des del poder amb la societat civil. No és el mateix. Agradi o no, la gent que viu a Catalunya és diversa i plural. Altra cosa és que només es doni la possibilitat que se’n expressin uns. Democràcia, abans que urnes, és deliberació. No es proporcionen les condicions per debatre sobre el present i el futur de la nostra societat, de parlar en els diversos plans del què s’aspira, del què es desitja i del què és plausible. Ho volem tot i ho volem ara, és més aviat una expressió excessivament simplificadora i massa pueril. Ens agradi o no, el món és una mica més complex. Tampoc l’irredentisme polític ens resoldrà el cúmul més o menys gran de frustracions que haguem pogut aplegar.
No sembla que sigui una manera de practicar la responsabilitat el tensionar la ciutadania i les institucions polítiques fins el punt que s’hi troben ara. Vivim en un autèntic estat d’excepció social provocat des de les autoritats polítiques. Dies enrere, es va articular de manera miserable la resposta a la brutalitat del terrorisme islamista que es va viure. Ningú es va recordar de les víctimes, en canvi es va aprofitar l’oportunitat ja fos per treure pit o bé per induir a lectures quimèriques sobre la inducció dels fets. Tot s’hi val. El diguem-ne debat parlamentari sobre referèndums i desconnexions ha fet sentir vergonya aliena sobre les nostres institucions i ha arrossegat pel fang la seva credibilitat. Hi ha major despropòsit que articular des del poder la desobediència i la burla de l’Estat de Dret? Continuo pensant que la Catalunya que aposta per la cordura continua essent la majoritària, encara que no se la sent ni se l’escolta. Caldria parar aquesta cursa cap al precipici. Encara que molt tard, hi seríem a temps. Sobren temptacions èpiques i ganes de passar a la història. Hi ha un excés de testosterona i de frivolitat. Si els lideratges polítics responsables no apareixen ara, quan ho faran?
