Ha passat l’època en que el que definia la grandària d’una empresa era el nombre de treballadors. La empreses modernes són essencialment marques, amb estructures molt lleugeres, consistents bàsicament en unes seus centrals on es concentren la direcció, l’I+D i el màrqueting. De fet, el terme “treballador” ja no s’utilitza fa anys a les empreses – tampoc molt en els programes polítics-. No és tant una qüestió de consideració o de respecte, com d’establir una regla bàsica: les empreses deixen de tenir responsabilitats sobre els seus empleats. Temps era temps les empreses, encara que fos a través de fórmules paternals, es consideraven una gran família amb obligacions cap als que en formaven part. L’antiguitat d’una empresa es valorava com un important element de reputació i en les èpoques crítiques es mantenia l’ocupació fins on es podia a costa dels beneficis de la societat. Els acomiadaments es vivien com una desgràcia i ja no diguem el tancament. Els dividends no és que fossin secundaris, però tenien la plasticitat de adaptar-se a les situacions d’expansió i de recessió econòmiques. Les condicions de treball eren dures i els salaris baixos, però en contrapartida hi havia algunes seguretats que en el capitalisme postmodern s’han perdut. El llenguatge s’ha adaptat. Les escoles de negocis van introduir primer el concepte de recursos humans, com a terme genèric i impersonal, per passar després al concepte més elevat de “capital humà”, en el qual els individus que en formen part ja tenen la condició de col·laboradors. Era més que una qüestió de nom, tenia a veure amb el buidatge de treballadors. Els conceptes d’outsourcing i d’offshoring es van convertir en el nou paradigma de la gestió empresarial, que ara s’anomenaria management i on el director general passava a ser el CEO. Acomiadar persones ja no era una acció ominosa d’últim recurs, sinó que es brandava amb orgull pels nous monjos del capitalisme formats en els cenobis de les escoles de negocis, com a capacitat de lideratge i de convertir-se en altament eficients a través de “processos de readaptació a les necessitats de capital humà” i del benchmarking indispensable per guanyar competitivitat. Pura poesia! Llàstima que els nombrosos treballadors acomiadats amb EROS a costos baixos gràcies a una oportuna nova legislació laboral que s’havia fet en nom de combatre “les rigideses” del mercat laboral i poder guanyar major “flexibilitat”, no ho comprenguessin d’aquesta manera.
En qualsevol cas, la conversió de molts antics empleats en treballadors autònoms que presten serveis a les empreses sense càrrega laboral interna, ha estat una via que continua encara avui dia el seu procés d’expansió. Hi ha hagut en els últims anys una autèntica explosió de creació de microempreses que no són més que formes ineludibles d’autoocupació i que tenen un component evident d’autoexplotació per poder tirar endavant. Dependre de les demandes de grans empreses és tenir la seguretat de sols poder facturar amb uns marges molt reduïts, o sense. Un extrem bastant particular i abundant de les noves formes organitzatives de la producció són les cooperatives de treball que tant ha proliferat en les restes de producció tèxtil en el món occidental o també en el sector de manufactura de la carn que tenim ben a prop. Treballs que necessiten mà d’obra intensiva i que es contracta i descontracta de manera senzilla i sense costos a aquestes dites “cooperatives”. Inditex practica molt aquesta estratègia en la producció que manté a Galícia o al Nord de Portugal. Un capitalisme que no fa sinó incorporar els valors del model capitalista asiàtic d’exportació: sobreexplotació sense responsabilitats. Slavoj Zizek ho ha expressat de manera molt gràfica: “Qui necessita la repressió directa, quan es pot convèncer el pollastre perquè entri lliurement a la carnisseria?”
