«Després ens vam fer grans i tot va ser molt diferent.»
Tinc entre mans un llibre que és una petita delícia. En tots i cadascun dels aspectes.
Si parlem de forma, és petit, lleuger, manejable, de tacte suau amb una combinació de colors encertadíssima. Les pàgines escrites, les que componen l'essència del llibre, van precedides i seguides per dues pàgines de cartolina negra, com negra són les solapes o els detalls i lletres de la portada i contra portada. L'editorial Acontravent, a cura i minat cadascun dels detalls, convertint-lo en un regal per als sentits.
Si parlem de contingut, és una petita (per extensió, ja que no arriba a les cent vint pàgines) gran, enorme, joia. Relats breus, els més extensos tenen sis pàgines, esquitxats per unes precises i encertadíssimes il·lustracions de Toni Benages i Gallard.
La Xènia Bussé ens presenta vint-i-cinc relats, escrits en primera persona que ens introdueix en una mena d'autobiografia. No sé si n'hi ha algun que sigui verídic o quantes d'elles són vivències personals de l'autora, el que si puc dir, és que a través d'ells veiem passar tota una vida. Comencem amb records, propis o explicats, de la infància, l'adolescència, el pas per la universitat, els viatges realitzats, els diferents treballs i relacions professionals i personals. Històries que ens arrenquen un somriure, que ens evoquen temps passats, que ens fan mal, com fan mal al seu protagonista. N'hi ha una, la penúltima, que ens l'explica uns dels gossos de la protagonista, que ens arrenca un gran somriure i ens desperta una gran tendresa.
Històries vives que ens parlen entre altres coses de malalties, de pèrdues, de retrobaments, coneixences, de maltractament, d'amors que són com rius desbordats, d'altres que són tòxics, de terres llunyanes, explicades per companys de feina, la mort d'un fill...Temes que ens són propers, que tots coneixem o bé perquè ens han succeït o bé perquè algú proper ens les ha explicat.
Vint-i-cinc relats tendres, directes, planers; explicat com s'expliquen les històries a cau d'orella; fent servir un vocabulari adequat a cada moment i narrador. Veien veus infantils que ens expliquen històries divertides, altres de no tant... de tristes, alguns que no entenen: com certs comportaments per part dels adults, però sempre explicades amb la naturalitat dels seus pocs anys.
La Xènia Bussé destil·la tendresa, té un estil personal que a mi personalment m'ha encantat, ja que es nota que té moltes coses per explicar i el millor de tot és que sap com explicar-les.
«De més verdes en maduren» és una lectura senzilla, planera, agradable, que ens farà passar una bona estona, que ens farà reflexionar i pensar en el món que ens envolta, en els temps passats i en el present i poder fins i tot amb el futur.
«No havia començat res perquè no havia passat res.
La sang no hi era, el cop de raspall no hi era, la cicatriu que m’ha quedat per sempre no hi era. Jo no hi era. Però tot continuava»
