De Tortosa a Vic (I)
A finals del segle XIX l’explotació del bosc arribà al seu punt àlgid. Sense anar més lluny, la muntanya del Montseny era un dels indrets d’on es treia, entre d’altres productes, la fusta de roure, el glaç i sobretot el carbó d’alzina. A causa de la Primera Guerra Mundial, les importacions de carbó de coc anglès va patir una gran davallada i, en conseqüència, un fort increment del seu preu. Va ser llavors quan per la gran necessitat de carbó vegetal, de gran poder calorífic, la producció d’aquell bé tan preuat aleshores, va créixer extraordinàriament i el massís es va omplir de piles carboneres. Allò va ser una crida a carboners sense feina d’altres indrets de Catalunya que no van dubtar a dirigir-se cap al Montseny per carbonejar a sou d’algun propietari, com ja havien fet els cerdans uns anys abans.
De Tortosa va ser d’on arribaren més carboners. Aquells homes que segons Guerau de Liost, qui tan bé va saber cantar el Montseny, deia: “són malcarats i miren la gent, com uns infants”. Aquí van aportar noves tècniques per a la cocció del carbó, l’anomenada “pila tortosina”, o carbonera de manxa, diferent de la pila que s’havia fet aquí des de sempre. Però quan la feina afluixa i sobretot quan s’acaba, i la guerra europea també s’acabà, aquella bona gent del Baix Ebre va haver de ressituar-se per trobar-ne una de nova per poder sobreviure. Alguns ja no feren el camí de tornada, es quedaren pels pobles de l’entorn i alguns formaren una família. Nous osonencs d’arrels tortosines.
Ara, per aquelles muntanyes del Montseny només hi queden visibles algunes places carboneres, amb petites restes i senyals que ens parlen d’un temps en què el bosc i la terra havia estat pletòrica de vida, i les pedres de les antigues barraques dels carboners ens fan sentir el batec d’una feina ja oblidada.
Uns anys més tard, aquella migració de vora el riu Ebre, es repetiria. Les circumstàncies, però, van ser ben diferents. Aquest cop van haver d’emigrar per força, obligats a deixar casa seva a corre cuita, pujar a un camió amb la família i unes poques pertinences, sense ni tan sols saber on els portaven.
 |
| Avions alemanys Stuka, bombardejant Tortosa |
Van ser desplaçats, potser és millor dir que van ser foragitats de la seva terra, per una guerra que mai no hauria d’haver començat. Un conflicte que va servir a les forces feixistes com a camp de proves per a la Segona Guerra Mundial, que havia de començar només cinc mesos després d’acabada la d’Espanya. Aquella guerra civil, provocada per l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra el seu poble, va deixar els camps de batalla plens de morts i, de retruc, va causar una revolució social que provocaria més morts a la seva rereguarda.
Però situem breument la història d’aquells homes i dones, infants i avis, que van arribar a una terra desconeguda i que, amb els anys, molts d’ells van voler fer seva i ja no van abandonar-la, com veurem més endavant.
El març de 1938, el govern republicà havia ordenat la mobilització de les lleves de 1929 i 1940, i el 13 d’abril les de 1927, 1928, 1941. El maig, encara va cridar les de 1922, 1923, 1924, 1925 i 1926, que va significar la mobilització d’uns 60.000 homes. També es va obligar a presentar-se els homes de més de 35 anys, coneguda com la lleva del “sac”. Entre tots aquests homes que havien reclutat per anar al front, hi havien els nois nascuts el 1920, que tenien 18 o 17 anys, coneguts com els de la lleva del “biberó”. La majoria d’aquells xicots, a l’entorn dels quals només es parlava de rojos o de blancs, no sabien pas res de política, de feixisme, de comunisme, ni d’anarquisme. Eren nois que fins aleshores treballaven en una fàbrica o a pagès per ajudar la família, o bé estudiaven. Tenien tota la vida per davant i els somnis necessaris per viure. Amb la guerra se’n va anar tot en orris, projectes de vida i de país.
Un home de Barcelona, pertanyent a l’exèrcit republicà, que durant la guerra va haver de passar per Tortosa, el 2 d’abril de 1938 escrivia en el seu dietari: «Fa llàstima de mirar aquest poble, principalment les parts de prop del riu, ja que fora del pont, que a pesar de tot segueix sencer, totes les cases del voltant estan a terra, sent molt difícil els pas pels carrers. Sols és transitable la carretera, i encara perquè han apartat totes les runes».
El 15 d’abril de 1938 la IV Divisió de Navarra, dirigida per Alonso Vega i les tropes mores del general Yagüe, que serà conegut com “el carnicero de Badajoz”, van arribar a la mediterrània per Vinaròs, dividint la zona republicana en dos. Va ser per aquelles dates quan els tres ponts sobre el riu Ebre a Tortosa, foren destruïts per soldats dinamiters republicans per tal d’impedir que l’exèrcit franquista el travessés. Allò va significar la divisió del front de combat, els republicans al marge esquerra i els feixistes al dret, una divisió que duraria fins l’atac definitiu dels sollevats, el 13 de gener de 1939, que els permetria conquerir tota Catalunya.
 |
| Ernest Hemingway corresponsal de guerra al front de l'Ebre |
Tortosa havia patit intensos i continuats bombardejos de l’aviació italiana i alemanya, que van resultar definitius per a la victòria franquista en la zona de l’Ebre. Els bombarders no van parar d’atacar una població civil desprotegida. Bombes de 500 kg que ho aterraven tot, i bombes incendiàries que esborraven qualsevol mostra de vida. El bombardeig més espantós va ser aquell dia 15, durà deu llargues i interminables hores. La d’aquell any va ser una verdadera Setmana Santa de passió per els pobres habitants de la ciutat, que quedà convertida en cendra.
A la segona quinzena d’abril del 38, la població va ser evacuada, ja que la ciutat quedà pràcticament destruïda. La seva gent va haver d’anar a refugiar-se a les muntanyes properes, per sobreviure com fos. El 5è Cos d’Exèrcit, comandat per Líster, se situà dins de la ciutat per contrarestar l’atac dels feixistes, i Tortosa es va convertir en plaça militar.
Ernest Hemingway, que treballà com a corresponsal de guerra, havia arribat a Tortosa aquell mateix mes per cobrir la defensa republicana d’aquella zona, quan estava sent atacada per les tropes rebels. Les seves cròniques en són un testimoni.
 |
| Les forces republicanes travessen l'Ebre el 25 de juliol de 1936 |
El 25 de juliol de 1938, passades les 12h d'una nit sense lluna, i agafant per sorpresa l’enemic, una bona part de l’exèrcit fidel al govern de la República, comandat pel general Vicente Rojo, va iniciar el pas del riu Ebre entre Mequinensa i Amposta. Havia començat la que seria la batalla més cruenta de la guerra civil. Alguns historiadors diuen que allò va ser una acció desesperada per detenir l’avanç franquista i donar la volta a la situació de desfeta de les forces republicanes. Altres, diuen que allò va ser una maniobra del govern per guanyar temps i aconseguir el suport internacional que necessitava, ja que veia propera una guerra a Europa.
Sigui com sigui, uns van guanyar aquella llarga batalla de desgast que va durar cent cinquanta-cinc dies, però tots perdrien la guerra. Es calcula que la Batalla de l’Ebre va deixar 30.000 morts, 75.000 ferits, 15.000 presoners i unes 120.000 baixes entre els dos exèrcits. Durant els quasi tres anys que va durar la guerra, es calcula que va provocar més de mig milió de morts, encara que potser mai s’arribarà a saber del tot quantes vides truncà. Un altre mig milió de persones van travessar la frontera amb França, en una retirada que per alguns seria l’abandonament definitiu de la seva terra. I no oblidem els encara “desapareguts”, els quasi cent mil morts que esperen ser trets de les cunetes. Recordem: Espanya és el segon país, després de Cambodja amb més morts en fosses.
Però, què va passar amb els homes, dones i criatures, veïns de Tortosa, obligats a deixar la seva casa i expulsats de les seves terres a causa de la guerra?...
Publicat a El 9 Nou, el dia 3 de maig de 2019
