Des del dia 29 de juliol, i fins a finals d’any, viurem mediambientalment a crèdit. Hem esgotat, una setmana abans que l’any passat, el que en podríem anomenar el pressupost ecològic anual del que disposàvem a escala planetària. Per molt que mirem cap a una altra banda, habitem un món finit tant en recursos disponibles com l’aguant per suportar la petjada de carboni que li infligim. La capacitat de regeneració ambiental així com les possibilitats de reposició de recursos no pot seguir el ritme cada vegada més brutal en el seu ús i malbaratament que en practiquem. Actuar com si no hi haguessin límits i pensar que els avenços tecnològics ens els faran superar o bé resoldre les brutalitats comeses, resulta tota una quimera. Un món fonamentat en el creixement continuat de la producció i el consum en el que l’indicador econòmic de referència sigui el Producte Interior Brut (PIB) és, com a mínim, suïcida. Ecològicament consumim l’equivalent a 1,75 planetes. El problema principal no és, com diuen alguns, les dimensions que ha assolit la població mundial, sinó la filosofia purament depredadora sobre la que descansa la nostra actual civilització. A partir d’aquesta setmana, ecològicament vivim a crèdit, i aquest és cada vegada més gran. Esdevindrà impossible de retornar. Fa molt temps que estem en un món insostenible des de la raó, no fem sinó consumir capital en lloc de fer-ho amb renda. Com és lògic, aquí també la desigualtat a escala global és immensa. Tots consumim molt, però al món occidental o fem molt més que els altres. Dit d’una altra manera, als Estats Units van acabar el pressupost ecològic allà pel mes de març. Espanya ho va fer ja el 28 de maig. A l’Àfrica, Àsia o l’Amèrica Llatina es produeix un impacte ambiental molt menor. La paradoxa, és que en aquells llocs que reflexionem més sobre aquestes qüestions, és on rau especialment el problema.
Els efectes de l’escalfament global produït per les emissions de gasos d’efecte hivernacle, deixen sentir ja els seus efectes en forma de fenòmens meteorològics extrems, processos de desertització, desglaç dels pols, escassetat d’aigua combinada amb afluències sobtades i destructives… Si no mudem el model de producció i de consum, l’augment de dos graus en la temperatura mitjana planetària s’assoliran cap al 2050, que poden ser cinc graus d’augment el 2100. Una gran part del món esdevindrà inhabitable i la batalla per l’aigua i els aliments d’una població que s’acostarà els 10.000 milions de persones resultarà brutal. Certament que la majoria de nosaltres ja no hi serem per veure-ho. Però, aquest és el llegat que volem deixar? Venim d’un temps en el que hem viscut amb la mentalitat dels colonitzadors: molt benestar per uns pocs descansant sobre l’extracció de renda d’uns altres condemnats a viure pobrament. Això ni és desitjable, ni tan sols resulta a dia d’avui possible. Dupliquem el nostre consum d’energia cada quatre anys. Generalitzar el nivell de consum (i de malbaratament) dels països de la OCDE cap als altres continents requereix, en els propers anys, de multiplicar l’actual PIB mundial per quinze. Tot això, recordo, amb una producció mundial actual que ja no es pot suportar des del punt de vista ecològic. Estem immersos en una fugida endavant continuada instal·lats en un optimisme sense cap base real, entestats en la idolatria del “creixement econòmic” que és inherent tant al sistema capitalista com en bona part de l’economia acadèmica, el qual ens haurà d’alliberar de tots els mals i proporcionar-nos, diuen, major benestar. Ni aquest creixement és ja racionalment possible, com tampoc és generalitzable a escala planetària. Com hem vist, superem actualment en pràcticament un 75% la biocapacitat a nivell global. Els que la desbordem de manera gairebé grotesca, no som més de 2.000 milions de persones. Els sacrificis, la contenció i l’austeritat l’exigirem als altres?
