Durant unes setmanes o potser mesos es parlarà i molt de les informacions filtrades per Football Leaks. Ens escandalitzarem pels molts diners que han escaquejat al fisc els grans figurons del futbol. Ens indignarem especialment quan els que ho han fet siguin de l’equip rival, mentre tendirem a disculpar els “nostres” i creurem que si aquests hi van caure, es culpa d’haver estat mal assessorats. El què ara surt a la llum, ho sabia tothom que era pràctica habitual, però interessava més mirar cap a una altra banda. Potser no imaginàvem que els “drets d’imatge” donessin paer a tanta defraudació. L’Agencia Tributaria ha fet un paper galdós i ha quedat força en evidència. La seva especialitat es veu que és perseguir la petita morositat de les rendes baixes. Com en el cas dels “Papers de Panamà” -una ingent filtració de documents d’un bufet d’advocats dedicats a gestionar interessos offshore en aquell país- el fet ens ocuparà uns dies, condemnarem alguns noms propis –s’ho mereixen-, però encara que el tema tingui molt calat i és la punta d’un immens iceberg, probablement tot quedarà com una anècdota. El què es tracta, és que d’aquí a poc haguem oblidat. Malauradament, el problema de fons no es pot circumscriure a uns pocs bufets malignes que operen en països amb màniga ampla en temes fiscals i societari, ni en la accentuada gasiveria de Cristiano Ronaldo o d’altres stars de l’esport. És una petita mostra d’alguna cosa que és sistèmica, coneguda i legalitzada. Sense anar més lluny, a Espanya, 33 de les 35 corporacions de l’Ibex-35 tenen i operen en societats ubicades en paradisos fiscals. Aquests dies, pocs diaris es fan ressò de que Inditex, ha fet fiscalitat creativa per, en el darrer exercici, deixar d’ingressar prop de 600 milions d’euros.
Que ningú es pensi que els paradisos fiscals són poc més que una anomalia no desitjada i combatuda, o bé l’aposta delictiva de petits estats insolidaris. Els paradisos formen part i estan plenament incardinats en el sistema financer internacional. Són la baula necessari en una cadena. És un servei que forma part de la xarxa del negoci financer global, i qualsevol banc o bufet d’advocats d’un cert nivell realitza aquestes operacions de manera habitual. El major centre mundial offshore no és cap petita illa del Carib, sinó la City de Londres. Que hi hagi paradisos fiscals té a veure amb la voluntat dels Estats i dels organismes internacionals. Moltes declaracions pomposes de condemna, però cap acció pràctica; no ens enganyem. De fet, els paradisos fiscals van florir després de la Segona Guerra Mundial, quan l’establiment de sistemes fiscals consistents que permetessin finançar l’economia pública i l’Estat de benestar, requeria de vàlvules d’escapament als grans capitals i les grans fortunes familiars, per evitar fer-los enfadar. Es tractava que no molestessin ni es molestessin, contra un sistema que es basava en la fiscalitat progressiva. Sense deixar de ser escandalosos, els papers de Football Leaks, són poc més que una anècdota. La preocupació de les elits globals, en tot cas, sigui l’excés de soroll que puguin generar. Caldrà que algú pagui, que faci de boc expiatori perquè puguin continuar unes activitats que, abans que res, necessiten de discreció. Els paradisos fiscals van néixer i s’han desenvolupat com el revers necessari del propi sistema econòmic. Són instruments establerts, especialitzats i interrelacionats amb tota l’economia i les finances internacionals. Els paradisos, com el frau fiscal, no són una excrescència, un accident o una anomalia, formen una part substancial dels moviments econòmics internacionals, així com el principal mecanisme de la gran acumulació de capital en unes cada vegada més poques mans. Més enllà del món del treball, el rar no és la defraudació o els comptes a les Illes Caiman; ho és pagar impostos.
