Hi ha un impuls populista molt general, que és el de posar en qüestió el paper dels jutges i del propi Poder Judicial. A Polònia, Hongria, Brasil o els Estats Units els intents de trencar des del poder executiu amb la independència dels jutges ha generat greus crisis polítiques. Hi ha un intent continuat per sotmetre als jutges, obviant les mínimes regles sobre la divisió de poders sobre les quals se sustenten els sistemes democràtics. I és que en el món actual, les democràcies poden ser posades en escac i mat ja no per generals, sinó per líders electes a les urnes. Els autòcrates actuals mantenen una aparença de democràcia, però la van despullant de continguts i, així, l’erosió de sistema de llibertats resulta gairebé imperceptible. A Catalunya, l’independentisme no considera legítima la judicatura espanyola i els seus dirigents no paren de descriure-la com el braç repressor de l’autoritarisme espanyol. Sovint, es contraposa a la magistratura espanyola, “franquista”, els tribunals europeus als quals es recorre o es pensa recórrer a partir de la sentència del judici de l’1-O. Però com els tribunals internacionals, al menys fins ara, no acostumen a donar la raó als contenciosos que l’independentisme els planteja, se’ls va encasellant dins de la categoria d’una “elit no elegida”, la qual resultaria legítim que la voluntat popular desbordés.
Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, han escrit com les democràcies funcionen millor i sobreviuen durant més temps quan les constitucions s’apuntalen amb normes democràtiques no escrites d’obligat compliment. En destaquen la tolerància mútua i l’acord entre partits rivals d’acceptar-se i reconèixer-se com adversaris legítims. Això implicaria “contenció institucional”, és a dir, no prendre decisions que puguin representar una amenaça per a l’estabilitat de sistema. Explotar les prerrogatives institucionals més enllà del que és raonable, comporta entrar en una política “sense barreres” que porta a cicles de extremisme creixents. Quan l’adscripció partidista significa més l’afirmació d’una identitat i no una simple vinculació ideològica i política, s’estan trencant les regles no escrites sobre les quals ha de descansar el sistema democràtic. Treure la política fora dels marcs dels partits, com sovint resulta l’opció populista, vol dir també una manera de forçar les dinàmiques cap als extrems. Amb tots els seus defectes i limitacions, els partits polítics acostumen a funcionar com un bastió justament contra els extremismes. Ja fa anys, el sociòleg espanyol Juan José Linz va establir quatre indicadors clau per captar el comportament autoritari entre dirigents democràtics, els quals servien i continuen servint per detectar desplaçaments preocupants. Va considerar, en primer lloc una actitud de “rebuig o feble acceptació de les regles democràtiques”, després, “la negació de la legitimitat dels adversaris polítics”, “la tolerància o foment de la violència” i, finalment “la predisposició a restringir les llibertats civils a l’oposició i els mitjans de comunicació”.
Quan hi ha conflicte, i molt especialment quan aquest s’enverina, la primera víctima resulta ser sempre la veritat. Als animadors de les controvèrsies els sol resultar bastant simple de justificar l’ús sistemàtic de la falsedat com a arma de condicionament d’opinions i emocions, en nom de el bé més gran que es diu defensar, adduint que els contrincants també utilitzen l’instrumental de falsificació i perquè , carai, la fi justifica els mitjans. El que menys importa és explicar els fets, fer anàlisis que descansin en la veracitat dels arguments, contrastar totes les evidències, articular causes, posar damunt de la taula qüestions que puguin semblar contradictòries… Des de fa un temps, els comunicadors en general i els que es dediquen a la política en particular, s’han instal·lat en la idea que no són importants les coses en si mateixes, sinó el relat que es pot construir per tal d’imposar una visió “hegemònica” sobre determinats processos o situacions . La veracitat, si el discurs que es construeix es fidel o no a la realitat, esdevé qüestió secundària. El triomf del concepte de la “posveritat” no té a veure només i especialment amb les eleccions americanes i amb Donald Trump, sinó amb una pràctica generalitzada per part d’assessors de comunicació que creuen que la percepció i resposta de la ciutadania es basa en les sensacions que experimenta a partir del bombardeig de imputs molt senzills, els que van directament a la dimensió emocional, que és allà on bona part de la gent decideix quin partit prendre, sense requerir d’arguments explicatius ni fer esforços racionalitzadors. Es veu que la veritat estava sobrevalorada.
