Tot i que la retòrica nacionalista catalana, ara independentista, sempre s’ha volgut identificar amb països europeus petits i potents com Dinamarca, Holanda, Flandes, Baden-Wurtemberg…, o s’ha emmirallat en hipotètics valors de vitalitat i abnegació que diuen encarna l’estat d’Israel, jo sempre els he vist més emparentats, ho sento, amb situacions polítiques pròpies de Llatinoamèrica relacionades amb el cabdillisme i la grandiloqüència que és pròpia dels seus populismes. Veig algunes formes i objectius semblants: pretensions falsament emancipadores, creació de mites y dependència d’elits que mentre amb una ma fan calaix amb l’altre invoquen a fer gestos històrics de caràcter patriòtic. Probablement es amb el peronisme argentí, fenomen polític de molt difícil definició, amb qui es donen paral·lelismes cada vegada més accentuats i notoris. Hi ha qui ja parla de l’emergència d’un peronisme.cat. Però ja ve de lluny. Jordi Pujol sempre va tenir alguna cosa de General Perón, encara que sense disposar formalment dels galons de la milícia: lideratge messiànic, control absolut del poder, actitud falsament desinteressada, creació d’un moviment patriòtic interclassista, menyspreu pels intel·lectuals… Així, Marta Ferrusola hauria representat durant el pujolisme una mena d’híbrid entre Evita i Maria Estela Martínez. Pretenia tenir la popularitat i estima de la primera, però li agradava el poder i la intriga com a la segona. També Lluís Prenafeta en la funció del sinistre López Rega, feia bon paper. El postpujolisme ja independentista també s’ha emmirallat notòriament en el populisme peronista. Dialèctica amic-enemic, creació d’un “poble” imaginari, confusió d’interessos particulars amb els patriòtics, fort adoctrinament, control dels mitjans, veritats alternatives, fugides endavant… Artur Más va incorporar el messianisme, però probablement qui millor fa honor a això es Carles Puigdemont. Al nomenar un president temporal i delegat, ho ha clavat. Joaquim Torra assumeix el paper que en el peronisme va fer Héctor Cámpora.
Héctor José Cámpora va ser president de la República Argentina, el 1973, durant 49 dies. Va anar a les eleccions designat com el seu substitut pel general Perón, el qual estava exiliat i no es podia presentar. Es tractava de fer el paper de la trista figura, d’interposat; i així ho va fer. Va obtenir el 49,5% dels vots i va formar un govern amb l’únic objectiu de convocar unes noves eleccions en les que una vegada indultat el General, es podés presentar. Es considerava que ell era el president legítim i amb el dret inqüestionable de dirigir el país, i tot i el suport obtingut, Cámpora es veia i actuava com un abnegat subordinat que rendia pleitesia al líder. En termes catalans, un mer masover amb contracte temporal. Potser per això el lema de la seva campanya havia estat “Cámpora al Gobierno, Perón al Poder”. Dono idees per a la campanya electoral de la tardor, no crec que el peronisme actual demani copyright. La “primavera camporista” es va acabar així en unes eleccions on Perón va arrasar amb el 62% dels sufragis. Només podria governar un any, ja que va morir al juliol de 1974, essent substituït per la tenebrosa de la seva dona, Maria Estela, petit lapse que va donar pas a la nova i sagnant dictadura militar que s’implantaria el 1976.
És tal el reconeixement i l’agraïment que el peronisme ha dispensat a l’abnegat Cámpora, que el kirchnerisme, que es va convertir en el corrent hegemònic d’un món tan divers que es reclama fill polític de El General, va crear una poderosa organització juvenil que, justament, va prendre el nom de La Cámpora. Aquesta ha estat un instrument clau del poder kirchnerista, de la vertebració popular d’aquest moviment i l’àmbit de conformació dels seus principals lideratges, amb una forta presencia, de vegades intimidatòria i clientelar a la societat argentina, tot arrogant-se ser la representació de la societat civil organitzada. Hi ha qui afirmarà que el populisme argentí té notòries diferències amb el nacionalisme català. I és cert. El peronisme, encara que sigui de manera demagògica i per fidelitzar la seva base social, sempre ha focalitzat les polítiques socials i l’afirmació de la identitat no l’ha fet passar mai per la xenofòbia ni pel supremacisme. Això més aviat prové d’una certa Europa.
