Una de les virtuts polítiques de Pedro Sánchez ha estat, sens dubte i durant força temps, la de transmetre serenitat, un cert sentit de la pausa. Enfront de problemes ingents, de difícil gestió i dubtosa sortida, i amb una oposició que ha plantejat l’arribada de l’apocalipsi dia si dia també, el recurs a l’acció tranquil·la i sensata, el no entrar en la psicosi del nerviosisme ha funcionat raonablement bé. En la gestió de la pandèmia, quan tot era obscur, Salvador Illa hi aportava confiança i racionalitat. Quan el tema de Catalunya semblava alimentar les postures més extremes, el que es podia entendre com una quimèrica aposta pel diàleg ha acabat per donar la raó al president Sánchez. El més enconat del conflicte sembla estar ara força desactivat. Però la invasió d’Ucraïna ha desfermat moltes coses. Efectes múltiples difícils de mitigar. Aquí més que tranquil·litat el que emana del govern central és directament descontrol i inacció, una mena de bloqueig paralitzador. No sé si els errors són només de comunicació, o bé no es percep exactament la dimensió de la tragèdia. Els malestars econòmics i socials es multipliquen i l’espiral de contesta i presa del carrer es multipliquen. No n’hi ha prou en acontentar-se en dir que això són mobilitzacions induïdes des de l’extrema dreta. Encara que sigui en part així, la resposta del govern denota una notable desconnexió d’una realitat on els mals humors raonables progressen de manera geomètrica.
El tema del preu de l’energia s’arrossega des de fa molts mesos i l’encariment del gas per la qüestió d’Ucraïna no ha fet sinó disparar-se. Fa molt que s’havia d’haver reaccionat contenint els preus de l’energia elèctrica, tot abandonant un sistema de subhasta que és incomprensible, ineficient i injust. L’augment ara del preu de la gasolina posa en peu de guerra el sector del transport per carretera. Lògic. No es pot argumentar que ja es decidirà alguna cosa a finals de mes després d’un molt anunciat tour de Pedro Sánchez per les cancelleries europees. La reacció havia d’haver estat immediata. És una qüestió d’emergència, però també de lideratge. El topall del preu dels carburants resulta urgent i inevitable. En política és clau dominar els temps, i sembla evident que s’han deixat de controlar ja fa dies. Una vaga de camioners fa, se sap de sempre i de tot arreu, un efecte multiplicador de les situacions de crisi, genera caos: bloqueig de carreteres i accessos a les ciutats, desproveïment de les indústries i els supermercats, psicosi d’escassetat amb tendències a l’acaparament… Un context perquè a la dreta li resulti fàcil fer un retrat de desfeta governamental i prepari l’assalt al poder. Una situació idònia per a Vox que li permet promoure, de manera similar a França, un moviment de descontents amb armilles grogues, fora del control de les organitzacions sindicals i polítiques tradicionals. Desgovern.
El sobtat canvi de política exterior en relació al Magreb ha acabat de reblar el clau de la confusió que generen darrerament les accions i inaccions governamentals. Poden haver-hi explicables raons geopolítiques per tancar files amb el Marroc i estalviar-se els recurrents episodis de pressió amb les onades migratòries, problemes amb la pesca o amenaça de la sobirania sobre Ceuta i Melilla. En la situació internacional, Occident tanca files i els Estats Units consideren el Marroc un aliat clau per controlar l’estret i l’accés a la Mediterrània. Malgrat el compromís marroquí de dotar al Sahara d’un estatut d’autonomia, el govern espanyol no podrà evitar la imatge d’haver abandonat el Front Polisari i la molta gent reclosa en els camps de refugiats algerians a la seva sort. Per la cultura i solidaritats de la gent d’esquerres aquest és un tema sensible que facilita, encara més, el distanciament i els motius de distanciament amb els teòrics aliats governamentals. Acostar-se al Marroc implica de manera mecànica confrontar-se amb Algèria, país que, per cert, ens abasteix de gas natural i que, com sembla lògic, ha posat el crit al cel. El fons del canvi d’aliances pot ser discutible, però el cop de volant sobtat sense avisar ni consultar està resultant inacceptable. S’alimenta la imatge de desori i la majoria de govern trontolla encara més. Hi ha una cosa que els ciutadans valorem dels nostres governants, és que siguin previsibles. Quan es té la sensació de improvisació, de falta de coherència i fil argumental, comença una desafecció que no acostuma a tenir camí de retorn.
