El relaxament massa ràpid i precipitat després de la primera onada de la COVID sembla estar al darrera de la força amb que està colpejant la segona onada a Espanya. La Comunitat de Madrid seria l’exemple més clar de negligència sanitària i política tot intentant convertir la gestió de la pandèmia en un pols polític de la dreta enfront del govern de Pedro Sánchez. Una manera gairebé criminal d’entendre i practicar la política. Probablement, l’error del govern central va ser la de posar punt i final el més ràpidament possible a l’estat d’alarma pel desgast polític que li suposava i cedir el control i cedir la presa de decisions sobre el tema a les comunitats autònomes. A partir d’aquí el desori ha estat notable. Certament que algunes autonomies han fet una rigorosa i acurada gestió –País Valencià, Astúries…- però en altre s’ha instal·lat com a primacia boicotejar tot el que plantegés l’Estat i alimentar un relat de conflicte sense assumir una veritable responsabilitat. D’un control exhaustiu de canvis de fases es va passar a la negació d’evidències i de xifres de contagi, intentant afirmar sempre que els altres estaven pitjor. En l’entreacte de les dues onades, com hauria d’haver estat preceptiu, no s’han reforçat les estructures sanitàries i el personal mèdic ni s’han contractat els rastrejadors que se sabia que eren imprescindibles. Les taxes de contagi s’han disparat perquè no s’ha volgut establir restriccions per evitar el que creien tenia un fort desgast polític. Bona part d’Europa ha fet les coses millor i els resultats ho avalen. A Alemanya s’han aïllat zones a partir dels 50 casos per cada 100.000 habitants, mentre a Espanya només es fa a partir de 500. Inclús a l’habitualment caòtica Itàlia les coses s’han fet millor: confinaments, rastrejadors i reforçament del pressupost de salut. No hi ha miracles.
La prestigiosa revista científica The Lancet ho ha explicat de manera clara. A Espanya ha fallat el sistema efectiu de cerca, testeig, rastreig, aïllament i suport abans d’aixecar, com tots anhelàvem, el confinament. I també, s’afirma, ha fallat la dotació del sistema sanitari, les mesures de control fronterer i la falta de criteris clars sobre els llindars en els que s’havia de prendre decisions. I ha fracassat, sobretot, un sistema de gobernança que si ja en la normalitat té notòries disfuncions en moments excepcionals pot resultar letal: dispersió i confrontació institucional, el malèvol instint a no menystenir cap situació per dramàtica que sigui, a avivar la confrontació política. La tardança en intervenir la Comunitat de Madrid per part del govern de l’Estat pot explicar-se en nom de la prudència, però ha resultat una temeritat. Era evident per tothom que el govern de Díaz Ayuso no estava interessat en consensuar res ni en deixar-se ajudar sinó en generar un caos que els permetés aixecar el relat del victimisme. A Catalunya coneixem bé aquest tipus d’estratègies i, de fet, on més s’ha assemblat la gestió de la COVID els darrers mesos al desastre madrileny, és Catalunya. Les xifres d’afectats i la profunditat del repunt ho expliquen, com també l’especial debilitat d’un sistema sanitari públic notablement maltractat des de fa anys. Les xifres són eloqüents. Mentre Alemanya destina un 9,5% del PIB a despesa sanitària, Espanya només el 6%. Dins la Unió Europea, Espanya té 14 països per davant. Però a Catalunya només hi dediquem el 4%, qüestió de prioritats.
En el punt àlgid de l’impacte de la pandèmia a la passada primavera, quan el fantasma de la mort arbitrària semblava campar pels nostres carrers de manera amenaçadora, ens vam omplir la boca, i molt especialment els polítics, que hi hauria un abans i un després, que no se’ns tornaria a agafar desprevinguts i que canviarien les prioritats donant major importància a la salut, el benestar i a tot allò que era realment essencial. Paraules que, com resulta ara evident, se les va emportar el vent.
