Sortim d’unes eleccions i estem a les portes d’unes altres. Ho vivim de manera gairebé agònica, ja que veiem expressions radicals i fins i tot autodestructives d’una part de la ciutadania que ens costen d’assumir. El que pot arribar no aporta cap solució i sí un aprofundiment en les causes dels problemes actuals. Vot protesta d’uns en forma d’opcions que són molt lluny de resoldre els nostres problemes, que no reforcen en res la cultura democràtica o bé en forma de desistiment i desesperança quedant-se a casa. Una societat fracturada, amb massa gent en zona d’exclusió i que no se sent subjecte històric de cap transformació ni entreveu cap bri de futur opta per fer soroll, ser políticament incorrectes, sabedors que no servirà de gran cosa però, almenys, significa llençar una pedra a les aigües estancades de la seva situació. Per a molta gent, no progressem adequadament. Segurament, en lloc de culpar-los de l’exabrupte expressat amb el vot o l’aparent desinterès, el que caldria és entendre i actuar contra les causes del seu malestar. Un conegut proverbi oriental diu que quan el savi assenyala la lluna, el neci en mira el seu dit.
Que gran part de la ciutadania se sent humiliada i indignada és una evidència, però hauríem de no oblidar que la indignació encara que sigui un potent dinamitzador cap a l’acció, té notòries limitacions per a la construcció del futur, cosa que no haurien de menystenir. Què es pot desplegar sobre el desencant, la frustració i el ressentiment? Els discursos totalitaris tornen a ser ben presents a Europa i a altres parts del món. Encara que sentiments plenament justificats, acostumen a ser materials febles per a la construcció de futurs, més necessitats de la solidesa de la raó i de l’esperança. El gran repte de la nova i vella política és aconseguir convertir l’enuig en projecte polític plausible i realitzable, respondre a les seves demandes, connectar-hi. Es requereix de l’argamassa de la transparència, la participació i la responsabilitat. Els perills de les diverses formulacions populistes hi són, i l’autoritarisme està a l’aguait en les solucions simplistes contra les quals ni el progressisme està prou vacunat. Com preveia Thomas Mann als anys quaranta, el feixisme tornaria i quan ho fes no tindria les formes d’antany, sinó que “ho faria en nom de la llibertat”. Tot sembla apuntar, que ja estem plenament immersos en aquest vaticini.
Sembla evident la inadequació de la política i dels sistemes de govern a l’estat actual de les coses. Una millor articulació del global i el local sembla inevitable per rescatar el control de certes dinàmiques, però sobretot per recuperar el sentit comú. No és possible mantenir àmbits d’acció restringits a l’àmbit local -el polític-, mentre l’acció d’altres àmbits sigui global i fora de control social –l’econòmic-. Quan les corporacions són globals i les legislacions i instruments de poder polític purament nacionals, la disfuncionalitat sembla molt evident. Els Estats-nació es mostren incapaços de responsabilitzar-se del nostre benestar i van esdevenint un refugi merament simbòlic, mentre que les institucions internacionals que hem constituït disten molt de ser neutrals i mancades, a més, de legitimitat democràtica. El globalisme sense política global, sense governança global de base democràtica, consolida una societat de guanyadors i de perdedors, un món escindit entre l’acumulació indecent l’1% que ja posseeix més del 50% de la riquesa planetària, mentre que el 50% de la població menys afavorida en termes de renda s’ha de conformar amb un misèrrim 1%. Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir.
El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat a la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut tampoc a la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Ni l’evolució de la política, com tampoc els comportaments electorals cada vegada més emocionals, ens poden permetre de fer-nos gaires il·lusions. El sistema democràtic està en crisi, almenys en el seu sentit profund, mantenint-se gairebé només el seu aspecte electoral.
