Vivim en una situació estranya, anòmala. Sens dubte uns temps excepcionals i força inquietants. El coronavirus i el seu impacte no es van preveure i temps hi haurà per escatir si s’hagués d’haver estat més amatent als perills per part d’uns epidemiòlegs que ara sentim assentar càtedra de manera arrogant als mitjans de comunicació. Una mica tard. El cert es que el sistema medico-sanitari no estava preparat per una pandèmia d’aquestes característiques i no estic molt segur que fos possible d’estar-ho. La paràlisi de bona part de l’activitat econòmica resulta d’una dimensió i una brutalitat molt superior a qualsevol crisi econòmica de les que ens recordem. Sectors sencers sense cap activitat, multitud de gent sense ocupació i gran quantitat de famílies sense ingressos. Les perspectives no resulten gens bones. La necessària desescalada no farà sinó posar en evidència un paisatge després de la batalla que resultarà inevitablement desolador. Molts negocis hauran desaparegut, molts comerços i activitats de caire familiar hauran tancat per sempre, moltes empreses faran els acomiadaments que han diferit. Una vegada superem el drama humà i els col·lapses sanitaris, ens espera una postguerra que pot resultar de molt llarga i de difícil digestió.
En situacions crítiques els ciutadans mirem cap a les institucions públiques perquè responguin al que està passant, aportin solucions fins i tot a allò que era imprevist i, sobretot, que ens donin explicacions que es proporcionin unes certes dosis de seguretat i ens demostrin que les coses estan sota control. Els darrers mesos hem constatat com de necessari resulta disposar d’una sòlida xarxa sanitària pública i de sistemes polítics on la cultura assistencial hi sigui present. En definitiva, el valor de l’Estat del benestar. Probablement n’hem lamentat els forats i febleses actuals així com haver donat per bones les polítiques debilitadores i privatitzadores dels serveis públics que tan alegrement es van fer. Bona part dels governs del món occidental han actuat de manera desnortada i força contradictòria durant la pandèmia. Els ha costat comprendre la dimensió i magnitud de la tragèdia, agafar el timó i prendre decisions coherents. El fals dilema entre prioritzar la salut o bé l’economia ha impedit desenvolupar estratègies per contrarestar la pandèmia suficientment clares i resolutives. Va costar que la col·laboració s’imposés a la competència entre els països i la lentitud de resposta de la Unió Europea i altres institucions internacionals va resultar preocupant. Finalment, però, la UE ha estat contundent amb el programa Next Generation i els fons destinats a la recuperació i transformació de les economies continentals. Polítiques expansives de caire keynesià que resultaven ineludibles i que poden significar una magnífica oportunitat, especialment per a uns colpejats i amb estructures arcaiques països mediterranis.
Enmig de tot això grinyola i molt l’autèntic desori governamental en que s’ha instal·lat Catalunya. El mal ve de lluny, però ara resulta més insuportable i injustificable. Quan es requereix de seguretats i de solvència, tenim una coalició de govern amb partits oberta i públicament confrontats, que es contraprogramen, que es diuen el nom del porc sempre que poden, que es filtren informacions per perjudicar-se, amb membres clarament poc preparats i desbordats, amb subhastes d’ajut com es va fer amb els autònoms que no tenen perdó de deu, amb l’imperdonable gestió de les residències de la gent gran, en utilitzar el context de sofriment per aprofundir en el conflicte polític amb l’Estat… Resulta esfereïdor que alguns polítics del corrent dominant afirmin que potser sí, que ara s’hauria de prioritzar la gestió i deixar en un segon terme l’èpica, la ideologia i la sobreactuació per a millors moments. Una mica tard per donar-se compte del dany estructural, econòmic i social però també moral, que s’ha infringit al país. La pandèmia, els seus efectes i la seva gestió, ens ha despullat i ens ha posat davant del mirall de la realitat. Ídols de fang que sostenien falsos horitzons de grandesa. Potser caldria tornar a començar, fer un reset com es diu ara, deixar-nos de “jornades històriques” i centrar-nos en allò que és veritablement important, el que té a veure amb el futur i el benestar de la gent. Ni més, ni menys.
