La icònica Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català ha aconseguit reunir-se. Malgrat que, com no podia ser d’altra manera, els resultats de l’encontre són més aviat migrats i la celebració ha servit per poc més que per constatar l’allunyament de les posicions, la cita acaba per tenir efectes balsàmics justament perquè ha aconseguit fer-se contra embats, boicots i trets d’artilleria. Encara que momentani, l’èxit rau no en el parlat sinó en haver-se fet una fotografia que ha estat intentant-se de dinamitar des de molts llocs, però especialment des de dins del moviment independentista. Pedro Sánchez aconsegueix mantenir la seva inestable majoria parlamentaria per seguir amb la legislatura almenys un curs més i desarma la virulència d’una dreta que ha volgut fer del diàleg de l’Estat amb l’independentisme el cant del cigne del govern d’esquerres i del futur polític del seu president. El discurs alarmista sobre l’entrega als postulats secessionistes fa aigües ja que no s’evidencia cap concreció real ni cap càrrega simbòlica que permeti sostenir que l’Estat es dissol o desapareix a Catalunya, com tampoc que es facin concessions que vagin més enllà de la Constitució. La fermesa i demostració d’autoritat que Sánchez va fer en relació als dubtes i contradiccions de l’independentisme en relació a l’ampliació de l’aeroport del Prat també el va reforçar i molt tan a Espanya com a Catalunya. Definia no només el terreny de joc, sinó que evidenciava el cost que tenia per a la societat catalana restar en mans de majories polítiques incoherents i sense un projecte de país.
Pere Aragonès ha arribat a la taula molt debilitat, però ha assolit l’objectiu. Malgrat dir per activa i per passiva que recolzaven el format encara que no hi creien, JuntsxCat ha intentat fer fracassar aquesta aposta bombardejant-la per terra, mar i aire fins a darrera hora. El cop sobre la taula del President en relació als seus socis el reforça políticament com enforteix la seva aposta estratègica, encara que la sensació és que s’ha quedat sense Govern. En una situació i comportaments polítics normals, que és ben evident que a Catalunya no es produeixen, la majoria governamental s’hauria dissolt de iure una vegada ho ha fet de facto, i s’aniria a eleccions. La contradicció estratègica, en el fons i en les formes, entre els pretesos socis semblaria fer impossible la seva continuïtat. En el nostre cas, això no passarà i es continuarà la confrontació encara més pujada de to, compartint almenys formalment la mateix taula de Govern, però amb una impossibilitat òbvia per a governar. ERC ha aconseguit imposar la seva estratègia dins l’independentisme, però ha quedat aïllada i presonera d’una Taula que, com sembla lògic, no donarà fruits palpables i anirà poc més enllà de ser un espai en el que s’alternen monòlegs que dialoguen poc.
Amb la Taula, bàsicament tothom guanya temps. S’estableix un interregne en el que es guarden les formes i es manté l’espera pel que succeeixi a partir del possible canvi de cicle polític del 2023. Aquest àmbit de diàleg no té ni probablement tindrà més funcionalitat que el caràcter simbòlic de la seva existència. Mentre es dialoga la virulència dels conflictes s’apaivaga, aquesta és la seva lògica. Però no ens enganyem, el to i les maneres de l’independentisme que ha quedat fora del marc del diàleg augmentarà i pot sortir reforçat davant les “claudicacions” dels republicans. Més que mai assistirem a la batalla per imposar cadascú el seu relat. Estem davant d’un joc d’emocions i no pas de raons. En aquest context, la radicalitat hi té sempre molt més a guanyar. Paral·lelament, i més enllà d’un independentisme que no va més enllà de la meitat de la ciutadania, la divisió de la societat catalana entre els que aspiren a ser mitjanament ben governats i els que anhelen una utopia es pot mantenir inalterable, mentre que la declinació social i econòmica que ja fa molts anys que dura difícilment revertirà. El perill, és acostumar-se a viure en aigües estancades. Que no es moguin, no significa que siguin saludables.
