Amb excessiva facilitat i normalitat, la violència ja forma part del paisatge social i polític de Catalunya. Per més que el discurs oficial sigui que l’independentisme és democràtic i pacífic, en realitat ha acabat per desbordar aquests dos marcs de contenció. Quan es pretén trencar les regles del joc i superar el clima de coexistència tot instaurant l’exclusió, l’ús de la força supera el que és purament metafòric per convertir-se en real. La reacció a la sentència de l’1-O, tant de temps incubada, preparada i impulsada des de tots els àmbits, tenia tots els números per produir el salt que va de la mobilització realment pacífica, a la pràctica de la insurgència violenta. Es dirà que no és més que unes poques expressions de violència de baixa intensitat, l’algarada de carrer, barricades incendiades i de confrontacions amb la policia, però la dinàmica d’aquests dies té uns efectes demolidors sobre la societat catalana i deixa efectes de llarg recorregut que tardaran molt en ser superats. L’independentisme més radical té les coses allà on les volia, pot bastir el relat de que els carrers estan incendiats per una població majoritàriament indignada i situa el conjunt del moviment en l’exaltació irada del tot o res. Ni un pas enrere. Es pot argumentar, amb tota la raó, que la gran majoria de la gent no practica la violència, que no s’enfronta a la policia i que fins i tot intueix que aquest no és el camí. Però gairebé tothom contribueix a crear el context que necessita la pulsió violenta per expressar-se: l’acompanyament i la justificació posterior dels “excessos”. Quan Elisenda Paluzie afirma que “la violència ajuda a la visualització de l’independentisme”, està definint perfectament quina és l’estratègia de almenys una part dels dirigents de El Procés, com ho feia Torra quan demanava als CDR que “apretessin”.
Tot moviment polític que segueix i abona una dinàmica de confrontació, acaba per agafar un excés de gust per l’èpica. Sempre hi ha gent disposada a anar més enllà. Si la pulsió que el mou és més aviat poc ideològica i molt identitària, el comportament cec i irracional acaba per resultar inevitable. “Els carrers seran sempre nostres” és un lema molt eloqüent al respecte. Sentit de propietat, confiança cega i exclusió de l’altra. Tota una generació de gent jove, molt jove, dirigida per gent que ja no ho es tant, portada a tallar carreteres i vies de tren, ocupar aeroports, atacar obertament a les forces de seguretat i induïdes a no respectar cap ordenament jurídic i institucional i a desbordar qualsevol límit. Com es retorna d’aquesta bogeria? Com es recupera la normalitat? Ha sorprès, a més, que tot això ho protagonitzés no gent que prové de l’exclusió social i que té poc a perdre, sinó contingents majoritàriament de les classes mitjanes i relativament benestants. Temors i malestars de gent acomodada que han estat canalitzats per hàbils i redundants formes de propaganda cap a pulsions supremacistes i antisistema. La majoria s’hi fan selfies. Si no resultés tràgic i demencial, seria per riure. El dia després de les “batalles” s’imposa en tot l’arc de l’independentisme un irresponsable discurs antipolicial, com si els cossos de seguretat fossin els iniciadors de la violència i dels aldarulls. Es va intentar vendre que la batalla campal era producte de provocadors, infiltrats, gent externa al moviment, o fins i tot policies de paisà. Davant de les evidències que no era així, s’ha imposat el relat de l’excés policial. Es continua afirmant que s’ha reprimit desaforadament el què era una mobilització pacífica. Res més lluny de la realitat. Més bé o no tant, la policia ha hagut de fer front a una intensitat de violència amb la que no comptava i que l’ha desbordat. Però el que es pitjor, és que ho ha hagut de fer desautoritzada i qüestionada pels seus propis responsables polítics. Tot molt normal.
