Tan bon punt comences a llegir saps que t'estàs endinsant en una trama que et farà patir de valent. Estàs davant una novel·la dura, duríssima, d'aquelles que preferiries no llegir, però que no pots parar de fer-ho. La necessitat d'avançar per saber, per esbrinar, però sobretot per intentar entendre les reaccions de la protagonista, fa que segueixis llegint tot i que un nus t'oprimeix l'estómac i la ràbia s'acumula dins teu.
Sara Bilotti ens apropa al reduït i claustrofòbic món de la
Vittoria que es redueix a casa seva i a l'escala del davant on viuen el seu reduït cercle: la seva amiga
Lisa, els germans bessons
Marco i
Clara i en
Daniel un jove escriptor de qui està secreta i obsessionadament enamorada. I fa que sigui la mateixa
Vittoria qui ens ho expliqui, amb una primera persona que captiva al lector per la seva fragilitat i tendresa.
La sobtada desaparició de la
Lisa fa que la noia sospiti que alguna cosa dolenta ha succeït a la seva amiga i que a poc a poc surti de la seva closca per poder investigar que l'hi ha passat. Al llarg de la investigació veiem com l'allargada ombra del seu pare ho envolta i empudega tot. Sense que això sigui obstacle perquè ella intenti gaudir de la seva vida i de la seva sexualitat, encara que només sigui per sentir que algú l'estima momentàniament.
Bilotti va descabdellant la trama de manera eficaç, mantenint al lector enganxat a la història fins que el sorprèn amb magistral final. De fet, ens ofereix un doble final, i a quin més impactant. Primer ens agafa de la mà per apropar-nos a la solució a la misteriosa desaparició de la
Lisa, per poc després oferir-nos detalls fins aleshores amagats, que no inexistents, que ens portaran a un desenllaç imprevisible i inesperat que ens deixarà garratibats. I ho fa sense despentinar-se, però amb una poderosa força de convicció narrativa.
Sara Billotti és una artista perfilant als seus personatges: en
Michelle, exmilitar violent i despietat a qui tot se li perdona per amor. La
Mirelle una dona absent, perduda, incapaç de fer front a la realitat que l'envolta. La
Maria, la filla petita, que deambula com un fantasma, quasi invisible. I la
Vittoria, una jove que viu amb la por al cos, que li terroritza que esclati la
Turmenta que se l'endura per endavant per enèsima vegada, anul·lada pel seu pare a qui idolatra, de qui confessa estar enamorada.
Voldries poder cridar-li que s'equivoca, poder defensar-la dels embats del pare i ensenyar-li que més enllà de les parets de casa seva hi ha VIDA. Però la
Vittoria no és el que sembla, no és la noieta que el lector ha albirat durant tota la novel·la, però està tan ben definida per l'autora que ens fa caure en el parany i no ho descobrirem fins a l'última pàgina on no entendrem res i amb la boca oberta pensarem quins detalls se'ns han escapat per no veure-ho venir.
