Ja fa setmanes que els analistes econòmics parlen de que venen mals temps per a l’economia mundial. El dinamisme del PIB dels darrers anys es refrenaria, així com el consum i la recuperació de l’ocupació. Les visions més o menys diferents no tenen tant a veure amb sí hi haurà contracció econòmica, com si aquesta quedarà dins el que tècnicament es defineix com una desacceleració, o bé si arribarà a convertir-se en una recessió. Gairebé tots els experts coincideixen en que no s’arribarà a la categoria de crisi. Hi ha indicadors clars que es coses no van pel bon camí, amb inflació als Estats Units, reducció del PIB alemany que afectarà tota la zona euro, problemes en els mercats financers, fracàs dels incentius de baixar els tipus d’interès… Més enllà de qüestions més o menys tècniques, bona part dels mals vents que arriben tenen a veure amb la política o, més ben dit, amb el clima de confrontació i d’inestabilitat que generen els barroers impulsos polítics de Donald Trump, així com també la incertesa que genera un Brexit gestionat per un personatge com Boris Johnson. El proteccionisme econòmic desaforat del president americà i la guerra comercial oberta amb Xina han creat un entorn d’imprevisibilitat que porta als inversors a buscar valors de refugi, així com als consumidors a moderar el seu optimisme tot contenint la demanda agregada. Quan el PIB modera el seu creixement i evoluciona cap a l’estancament, els economistes solen posar el crit al cel, presoners encara avui d’un indicador que res “indica” sobre el progrés i benestar de la gent. L’addicció al creixement de la nostra cultura econòmica ens continua portant a fer mirades profundament desenfocades.
Que portem uns anys en situació de creixement del PIB, no resulta gaire indicatiu de que haguem superat la crisi del 2008 i molts dels seus efectes. A Espanya, per exemple, som lluny d’haver recuperat la plena ocupació. I no només això, cada vegada una part més gran de les ocupacions són precàries i amb salaris indignes. La desigualtat econòmica provoca una fractura social i material que es va aprofundint. Prop del 30% de la població viu entre la pobresa i el seu llindar, amb un risc d’exclusió per a molta gent cada vegada més proper. Certament que després de 2008 a algunes persones les coses els van bé, millor que mai, ja que justament les crisis serveixen per provocar una redistribució en sentit invers, contribueixen a una nova concentració de la riquesa. També és cert que els sectors socials amb feines estables i relativament ben pagades, han recuperat els darrers anys una certa normalitat i unes certes perspectives. Però aquesta no és la situació d’un gruix important de la societat, cada vegada més a la intempèrie. Hi ha un gap enorme entre insiders i outsiders. Els joves que no compten amb famílies que els puguin subvencionar, no tenen cap possibilitat d’emancipar-se i construir-se una vida autònoma. Els salaris misèrrims i una diversitat de feines inestables ja no són una possibilitat temporal, resulten la normalitat i la seva condemna.
Estructuralment la nostra economia i la societat estan profundament immerses en el que va significar la crisi de 2008, vivim en les seves repercussions i conseqüències. A Espanya, continuem depenent del sector exportador, que vol dir competitivitat gràcies a baixos costos laborals, així com d’un exagerat, insostenible i carregat d’externalitats negatives com és el sector turístic. No és només que siguem allà on érem, és que hem consolidat les pitjors temptacions i tendències. En aquest context social i econòmic, el problema menor que tenim és la possibilitat d’una desacceleració –inclús d’una recessió-, sinó la falta de projectes econòmics sòlids i sostenibles, així com d’unes perspectives de futur socialment integradores i personalment incentivadores.
