El dia ja ha començat, et poses un calçat còmode et penges la càmera que tant t’agrada i surts. No fa vent, tampoc fa massa fred, i avances primer lentament, i de mica en mica acceleres la velocitat. No, el cel no és blau, és d’un color tirant a blanc, molt blanc. Tries un camí, pot ser conegut o per conèixer. De moment no has trobat ningú i de comencen a dibuixar-se sigilosament unes ombres al llard de la carretera i ja tens l’objectiu en mà sense aturar-te. Surts del camí, t’atures, col·loques l’objectiu en la direcció desitjada i captures un instant. Ja refugiada entre parets i finestres segueixes les instruccions: tallar una poma, posar-la amb aigua i llimona, a veure que més diu? Ah si! pasta de full fineta i tallada a tires, untada amb melmelada, una mica de canyella, cargolar-ho tot i al forn. Al final la més bona ha estat la setena rosa, la que ha quedat fora del motlle de números parells. Més tard et poses un altre tipus de calçat que fa una estona, també còmode i tornes a sortir. Un cop has trobat el forat entre tants caps aterres en una butaca flonja i suau com poques i comença aquell concert que esperaves amb tant delit. I màgicament comença a caure una pluja fina de notes polides, netes i clares. Cada cop que aplaudeixes et fa por d’omplir de pols l’aire que ha quedat net i transparent que han creat amb no més de quatre veus, en aquest en aquest petit gran espai.
