A una bona part de la ciutadania, especialment els que no votem ni vivim als Estats Units, ens espanta la sola possibilitat de pensar en que aquest quimèric personatge pugui esdevenir-ne el President i que es faci càrrec de dirigir la primera potencia mundial i el major i més ben armat exèrcit mai imaginat. Primari, arrogant, violent, xenòfob, ignorant, sexista… són adjectius que li escauen plenament i que justament tranquil·litzen poc si algú així ha de liderar i prendre decisions que afecten als destins globals. Hi ha qui creu que el Partit Republicà no pot guanyar en les properes eleccions americanes al portar com a candidat un personatge tan mesquí i ridícul, i que molt de l’electorat habitualment conservador acabarà per fer vot útil en pro de la candidata del Partit Demòcrata. Jo no posaria la mà al foc per aquesta previsió. Certament la dreta més responsable i una bona part de l’establishment econòmic i polític apostarà per Hillary Clinton, però no és tan clar que aquesta sigui l’opció del wasp (blanc, anglosaxó i protestant) de l’Amèrica profunda, imbuït de valors patriòtics, religiosos i ultraconservadors i que aspira a disposar d’un líder clar i contundent en un context de pors múltiples i d’incerteses creixents.
Donald Trump s’ha construït un personatge que porta a l’extrem els distintius del populisme més dretà i reaccionari, tot practicant una incorrecció moral i verbal que genera empatia i proximitat, especialment entre uns sectors mitjans i baixos de la societat nord-americana, necessitada d’un discurs amb molta testosterona, de designació d’enemics que encarnin les seves frustracions i que els prometi redempció. Probablement molta gent veiem en aquest personatge una còpia a pitjor del que havia significat a Itàlia i durant molts anys Silvio Berlusconi. No ens enganyem, no és tant idiota com sembla. Encara que exagerat, connecta amb les pulsions i si es vol amb les baixes passions d’una part significativa del poble americà. Per això una posada en escena tan agressiva, cridanera i amb tant mal gust. I pot guanyar, perquè com veiem també a la més formal Europa, el populisme més reaccionari i només aparent ment democràtic va tenint major predicament. Cada vegada més, els sondejos no capten els malestars i els vots a la contra que es decideixen en la privacitat del “cuarto fosc” del col·legi electoral.
Si s’acabés per donar l’escenari espantós de la victòria de Trump a les eleccions del novembre, resultarà paradoxal doncs ho farà amb el vot dels sectors més populars, els més desnortats i temorosos i fonamentalistes de signe protestant de la societat americana. Contràriament, Hillary Clinton tindrà el vot tradicional demòcrata de classe mitjana i acomodada, les grans ciutats i les minories ètniques, i un resignat vot progressista que acabarà optant pel mal menor. A banda del caràcter antipàtic i superb de la candidata, l’esquerra nord-americana –que també n’hi ha-, identifica els Clinton com una família d’intrigants amb un exagerat sentit del poder, que sempre han estat l’opció preferida de Wall Sreet, dels tecnòlegs de Sillicon Valley i de les grans corporacions empresarials dels Estats Units. És lògic, la gran desregulació dels anys noranta que va donar lloc l’apoteosi financera –la derogació de la llei Glass Steagall dels anys trenta- la va fer Bill Clinton, com també el gran impuls a la globalització econòmica que ens ha portat a l’actual corporatocràcia. Hillary Clinton promet més tractats comercials liberalitzadors (TTIP) i aprofundir en unes regles mundialitzadores que portaran encara més desigualtat. No ens confonguem, en questes eleccions, els progressistes només podem perdre.
