No para de rebre imputacions penals molt greus als Estats Units per haver conspirat per mantenir-se al poder malgrat haver perdut les eleccions. Les penoses imatges de l’assalt el Capitoli per part de les hordes embogides encara les tenim a la memòria per recordar-nos el petit pas que hi ha entre democràcia i barbàrie. Però a cada acusació formal que rep per delictes tant greus i evidents, la seva popularitat política es manté i, fins i tot, augmenta. No té rival per ser el candidat republicà a les eleccions de 2024, i els sondejos afirmen que pot guanyar a un envellit Joe Biden. En un sistema democràtic i judicial tan garantista, les acusacions i fins i tot una possible condemna no poden impedir que es presenti els comicis. La possibilitat que retorni a la presidència algú que de manera demostrada ha actuat al marge i contra el sistema, posarà en joc les costures de la democràcia nordamericana. Però també tensionarà de manera evident la política i la geopolítica mundial. Reforçarà els nombrosos moviments populistes, il·liberals, que campen pel món occidental, però, sobretot, rebentarà l’estratègia actual en relació a la Rússia autocràtica, no se sap ben bé com afectarà a l’avenç de Xina com a gran potencia econòmica global i, sens dubte, amb el seu negacionisme provocarà un enorme pas enrere en els compromisos adquirits per fer front a la crisi climàtica.
Més que el propi Donald Trump, el realment preocupant és l’existència d’un ferri, ampli i entregat moviment trumpista. Totes les evidències delictives en relació a l’apropiació de documents classificats, d’haver conspirat contra la legitimitat democràtica, d’haver abonat l’assalt real a les institucions o d’haver utilitzat la mentida de forma sistemàtica i compulsiva no han fet recular ni un centímetre als seus adeptes ni posat en dubte el suport acrític. Tampoc no l’ha afectat en res no haver acomplert ni un de sol dels compromisos populistes adquirits amb els sectors populars amb més dificultats i en zona d’exclusió. Resulta paradoxal que l’Amèrica profunda i l’empobrit cinturó d’òxid el recolzessin perquè els va prometre actuar contra les elits econòmiques i protegir-los. Era insòlit que ho plantegés algú enriquit amb l’especulació immobiliària més dura, però encara més que se li atorgués credibilitat. Evidentment, una vegada al poder va apostar per polítiques desreguladores i polítiques fiscals que redundaven en benefici dels més adinerats. Cap problema. L’adhesió a Trump com a totes les dretes populistes té poc a veure amb la lògica o amb la raó. És un vincle emocional que permet expressar malestars i frustracions. Representa ser acollit per un moviment on els valors i marcs mentals i culturals són molt vells i coneguts, ancestrals. Se’ls proporciona identitat. A Estats Units, la població blanca i conservadora, majoritàriament empobrida o en zona d’exclusió, creu tenir qui l’entén i qui el representa, algú que considera la seva cultura arcaica i obsoleta com la genuïnament americana enfront del cosmopolitisme de les grans ciutats i les dues costes.
Tot i que Biden ha ampliat en aquest mandat les polítiques socials i mesures econòmiques expansives, això no és suficient per capgirar la convicció d’una part de la societat que el que cal és retornar-los l’orgull i el sentit de pertinença. Se senten humiliats i ofesos, necessiten venjança o almenys un simulacre d’ella en forma de gamberrades dialèctiques o d’atacar els valors progressistes, i no es conformen en que ara es creï ocupació o s’ampliï la cobertura sanitària o bé es multipliquin els bons alimentaris pels més malparats. Ebris de propaganda, malejats per la desinformació, articulats entorn tota mena de conspiracions i paranoies, han entregat la seva ànima a un fals déu que els promet redimir-los. El trumpisme, com tots els populismes identitaris, els resulta en el món actual dominat per les xarxes socials i el fàcil recurs a internet molt fàcil de crear polaritats perverses que posen en qüestió, destrueixen, la cultura democràtica. Sortir d’aquesta dinàmica, recuperar nocions com les de respecte, tolerància, acceptació i diàleg resulta molt complex. Tot juga a favor de volar qualsevol pont i refermar-se a l’extrem. No serveix de res, però diuen que conforta, tant a Estats Units com a qualsevol país de la mediterrània.
