Llegir a Zweig és sempre aposta segura. Aquesta és la cinquena obra curta que llegeixo d'ell i s'ha convertit amb un dels meus autors imprescindibles.
Quan
R, un reconegut escriptor, torna a casa després d'haver-se'n absentat uns dies, es troba amb una muntanya de cartes que l'esperen. Cap d'elles atreu el seu interès, però una d'elles, escrita amb una cuidada cal·ligrafia i més voluminosa que la resta, fa que es detingui en ella, tot i això, no té gens de pressa per començar a llegir-la. També s'adona, llegint el diari, que és el seu aniversari, fet també li és força indiferent.
Amb aquest inici,
Zweig, ja ens descriu com és R: un home completament despreocupat que no para atenció en res ni ningú.
La carta li revelarà coses que desconeixia, la seva autora li confessa l'amor que li professa des de ben joveneta, un amor que ell desconeix i li demostra que el coneix perfectament, mentre que per a ell la remitent és una perfecta desconeguda.
La missiva està redactada en la pitjor nit que ella pot viure: la vetlla del seu fill estimat. I és al mateix temps una confessió i un comiat. És posar en relleu que ell mai l'ha conegut ni reconegut tot i haver-la tingut molt a prop.
L'autor ens parla de l'amor obsessiu, però no és una obsessió malaltissa i dolenta, ans al contrari; és un amor tranquil, assossegat, abnegat, dolç i tendre. Un amor resignat a no ser correspost. Una resignació acceptada al llarg del temps i que quan aquest temps s'acaba, aflora en forma d'escrit.
Una novel·la epistolar, de només una carta, que ens farà patir, plorar, i que ens remourà com un cop de puny a la boca de l'estómac, que ens farà desconnectar absolutament de tot per quedar absorts en les seves pàgines.
