De la meva infantesa persisteixen records obstinats, opacs, rèmores estel·lars que em xiuxiuegen cada capvespre de la meva vida de xiprer solitari, històries de sistemes solars, cants patriòtics patètics i estranyeses en què tot era per descobrir. De les bates a ratlles que als Salesians de Ripoll lluíem per collons només en queden records euclidians, pors extremes i una obstinada cançó que no va ser fins molts anys més tard que en vaig entendre la lletra monòtona, lleu, pregona i estranyament familiar, com si m’hagués passat la vida repetint-la abans d’anar a dormir, quan els electrons desapareixien de la meva rutina quotidiana i els somnis premonitoris m’auguraven futurs incerts.
Dues cançons recordo a la meva vida com essencials. En rigorós ordre cronològic, una de Dylan, Times are a-changin’, i una altra de Moustaki, Les eaux de mars. Cada una em va representar un despertar. La de Dylan va ser la bufetada que em va passar de cop de pantaló curt a llarg, del món de celtíber d’on em pensava que provenia al món anglosaxó de l’avorrida ciutat de Duluth, un dels primers ports en exportació d’acer, vora el verd llac Superior on sempre he pensat que hi pertanyo. De cop tot havia canviat i per tots els camins que l’home hauria de passar jo hauria de triar el meu, únicament meu, que em duria més enllà que Armstrong i el seu mar de la tranquil·litat poc anys més tard una nit d’estiu. I així, amb cançons repetitives i intranquil·litzadores, es varen acabar les partides de boles als patis gelats dels nostres hiverns monolítics, va desaparèixer la fullaraca enganxosa de totes les tardors vora el riu remorós, es varen convertir en record les tardes infinites vora el lledoner del Pla on el Larry Metayer logarítmic em va pentinar, segur de si mateix, amb els vents dels grans llacs a la mirada i una regla de càlcul que s’expressava amb polsades a les mans.
A Moustaki l’entenia. No era debades que en Ramon Alabau s’havia esmerçat a ensenyar-me la llengua de Victor Hugo, Brassens i La Boetie cada dia, abans d’anar a dinar, bressolat pel Freser sovint indistingible del Ter, remorós i extraordinàriament cansat. Les cadències d’ultramar de Les eaux de mars em varen subjugar d’immediat, i com les fembres fatals que hauria de conèixer al llarg de les dècades següents, em va quedar tatuada a l’ànima i pendent la sentor de poesia que Dylan encara no em transmetia i no sabia ben bé perquè.
Un estiu, igual que aquell que en Larry va enlluernar el meu pare amb aires de Raleigh, em vaig decidir a descobrir els arcans secrets de la llengua anglesa i amb un mètode antic que el meu pare havia oblidat en un calaix sense clau de l’armari del passadís de casa, vaig decidir que Dylan seria el meu amic, íntim i fidel.
Mentre Joan Baez apareixia a la portada de Time jo memoritzava els verbs irregulars gravats a foc en discos de baquelita dura i em sorprenia per les similituds de les paraules que ja coneixia de passada. Primer els simples versos de The Beatles impresos en versaletes a l’interior dels discos blau, vermell i blanc em varen facilitar el camí cap a la comprensió, en majúscules, encara que ara l’escrigui en minúscules seguint les normes canviants d’un català tocat de DIEC i mort.
El camí fins a Tambourine man va ser llarg però profitós i va tenir la seva recompensa. A cançons llarguíssimes, centenars de mots relligats amb delicades i contundència em duien a pensar que el meu món era fals, les meves sensacions errades i el meu futur un rave sense valor.
Distret pels canvis aparentment irreversibles a la nostra societat en ebullició després de la mort del dictador, encegat per productes ortodoxos irrellevants i un consumisme llaminer em va passar la vida fins que de la mà de Fabrizio de André vaig redescobrir la Via de la povertà, i el Dylan que s’hi ocultava, etern, transfigurat en cantautor mediterrani, Desolation road, a Einstein transvestit d’embriac, el temps que tot ho emmerda, J.J. Cale i Jordi Maideu amb cinc-centes cançons ripejades a MP3 amb mala folla que em varen obsessionar, i segueixen fent-ho, cada nit, cada vesprada, cada tarda, migdia, matí i matinada en un etern cicle de reiteracions plaents, d’orgasmes lletrats que ja ningú no vol entendre fins que, avui, llegeixo astorat que li han concedit el premi Nobel de literatura.
L’home que variava els ritmes de cada cançó abans de cada concert, l’home de la ciutat lacustre i fluvial avorrida com poques, l’home de lletres infinites i sentiments contradictoris, l’home que sempre ha estat en un camí sense retorn lluny de casa, l’home amb aspecte de gitano francès amb barret cordovès, l’home de Wagon Wheel a mig gravar, l’home d’històries poètiques de gran riquesa icònica, l’home que renegava de la societat que el va parir, ara té el Nobel, vés per on.
No nego, que els déus me’n guardin, que Dylan és déu i jo un seu acòlit disposat a defensar-lo sense compromisos on calgui però potser Alfred Nobel es regira dins la seva tomba hermètica construïda amb dinamita i terres de diatomees al so dels aires de Duluth.
Negar la seva importància és de dement i no seré jo qui gosi afirmar aquesta irreverència, però penso que potser aquest guardó no li correspon, no per mèrits propis indiscutibles, sinó per la simbologia irreverent que mai no s’ha respirat en un Estocolm net, polit i corglaçat pels vents del pol proper.
Ja vell, allunyat de la Joan Baez de colores, disposat a cantar davant del Sant Pare de no sé qui, pintant llibres per a nens, escrivint novel·les de cap èxit, Dylan és una ombra pàl·lida d’ell mateix, un eructe suau que fa riure als nens i en un món que mesura el camp electromagnètic del meu fill amb unitats que duen el nom d’un serbi tan genial com desconegut, Dylan finalment ha estat desplaçat, esborrat, bandejat, adulterat i esbandit per un fort vent i de lluny se sent la remor somorta d’una forta pluja que molt aviat caurà.
Penso que l’obstinació persistent de les mateixes idees duu a la decrepitud. L’acceptació del canvis que ens duen els vents dels temps futurs no sempre és ben digerida pels dinosaures del passat que, de tant en tant, reben honors suecs, en un intent de fagocitació, de digestió, de submissió dels rebels, de suborn seriós d’aquells que una vegada varen escriure des de la desesperació.
Si jo fos ell, en un acte de consolidació ideològica, hi renunciaria i els demanaria que es fotessin el Nobel pel cul o una cosa similar. Segurament, si té encara dos dits de lucidesa escriurà una cançó de mil versos per renegar en suec de tanta immundícia cultural. Tanmateix, no crec que m’escolti.
Integrat al sistema amb honors fatus, Dylan ha mort a Estocolm tot i que potser rellegint els darrers versos de la seva Desolation road, encara hi ha un tel d’esperança... el temps, que tot ho emmerda, dirà.
Yes, I received your letter yesterday, about the time the doorknob broke When you asked me how I was doing, was that some kind of joke All these people that you mention, yes, I know them, they're quite lame I had to rearrange their faces and give them all another name Right now, I can't read too good, don't send me no more letters no Not unless you mail them from Desolation Row
Que Dylan i els déus us siguin propicis.
Arxius complementaris,
Bob Dylan The Times They Are A Changin' 1964
Desolation Row 24 6 1998 Birmingham
Via della povertà (Desolation Row) Fabrizio De Andrè
