El concepte d’ecoinnovació va entrar amb força, ja fa més d’una dècada, tant en la literatura acadèmica, en l’argumentari de política econòmica, com també en el món de la gestió empresarial més avançada. Ençà que la Comissió Europea el 2004 va establir que la ecoinnovació era una de les eines fonamentals per la consecució dels objectius establerts a Lisboa “d’aconseguir l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social”. D’aleshores fins avui, l’elevat grau de consciència, i el molt treball ja fet, induïren a posar-se mans a l’obra a les universitats, amb un cert recolzament de les institucions públiques, que semblaven estar-hi amb sintonia. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) del 2008 en va ser la concreció, on els agents socials i econòmics, universitats i centres de recerca amb les institucions polítiques varen expressar la voluntat de de desenvolupar una acció conjunta a llarg termini, es varen dotar d’un full de ruta en recerca i innovació en l’horitzó 2020. Els recursos destinats, però, tant a Catalunya com a Espanya han estat sinó escassos almenys limitats, i no tota la culpa la té la crisi econòmica.
A hores d’ara, algunes institucions estan fent notòriament els deures. A les universitats catalanes hi ha prop de tres-cents grups de recerca dedicats als diversos aspectes mediambientals, destacant en els àmbits d’energia i canvi climàtic, el cicle de l’aigua, el cicle de materials i en territori i biodiversitat. Així mateix, hi ha en aquests moments una quarantena de Centres de Recerca a Catalunya, on hi treballen gairebé 4.000 persones, on excel·leixen una quinzena que es dediquen a temes mediambientals i que són altament reconeguts a escala nacional i internacional. També hi ha, no cal oblidar-ho, una vintena de centres del CSIC que operen a Catalunya, alguns d’ells de gran nivell i vinculats a la recerca mediambiental. Disposem de grans infraestructures científiques que fan una gran funció de cara la recerca en pro de la sostenibilitat, com els centres de supercomputació, investigació marítima o el sincrotró. Disposem d’una potent xarxa de parcs científics i tecnològics, encara que alguns ells subocupats i amb seriosos problemes de viabilitat, així com també de centres tecnològics, tres dels quals estan totalment especialitzats en serveis de R+D+I a les empreses que treballen en el sector ambiental. Disposem de més de tres milers d’empreses que treballen en activitats mediambientals, que ja ocupen uns cent-mil treballadors, i amb una progressió notable.
Més enllà de les infraestructures disponibles, d’una recerca reconeguda i d’un fort dinamisme a crear empreses que operen plenament en el camp del medi ambient, el país pateix d’alguns dèficits importants. Ocupats en temes “urgents”, els governs no tenen temps pel què és realment “important”. Les mancances tenen a veure amb la falta de polítiques governamentals específiques, no consistents tant en noves reglamentacions, sinó en ajudar a superar barreres d’entrada a la nova economia ecològica, a més del gran repte de transformar les activitats i les tecnologies tradicionals cap a l’economia verda. No s’ha de plantejar com un cost de responsabilitat afegit, sinó la conversió d’aquestes activitats en més competitives econòmicament, a més de més sostenibles. S’han de revisar els subsidis i beneficis que van a activitats altament contaminants i no sostenibles (encara que es paguin amb fons europeus), promoure una fiscalitat verda realment incentivadora, regular algunes activitats com el transport per tal de forçar el canvi, responsabilitzar els productors, especialment en el sector primari per tal que internalitzin els costos mediambientals; normalitzar i establir labels en l’ecoetiquetatge, fixar estàndards de consum energètic i fer apostes innovadores en els equipaments públics. Caldria impulsar decididament les renovables i imposar el canvi de model energètic, reforçar els mercats de carboni, promoure l’emprenedoria verda i polítiques actives d’ocupació que tinguin aquest biaix. Tot el que pugui fer l’administració pública de caràcter exemplaritzant té molta importància a l’hora d’augmentar la sensibilitat i la consciència mediambiental. Quan tot el que faci el sector públic, des de les contractacions fins a les compres, contingui de manera explícita aquests requisits pot ajudar molt. Com es clau que els sectors que ja practiquen l’economia verda i els que operen en el sector mediambiental es converteixen en un lobby de pressió que contrapesi els poderosos interessos de l’economia marró, els quals malden perquè només canviï alguna cosa anecdòtica de cara a que tot continuï igual. Més que res, que no ens ho poden permetre.
