Sorprèn aquest títol quan tothom sap com va morir Sòcrates, el filòsof que va predicar molt però no va deixar res escrit; tothom sap que es va prendre cicuta ell mateix després de ser condemnat per l’assemblea atenenca de l’època, rebutjant la salvació perquè va voler ser coherent i fidel amb ell mateix, fins a l’últim moment. El llibre transcorre en aquesta època, des d’un Sòcrates jove fins que es mor, mostrant-nos la contraposició d’una societat d’Atenes amb la d’Esparta.
Si no fos perquè el narrador és en tercera persona, semblaria que estem en un cas semblant al “Cavall de Troia” d’en Benítez, és a dir, que hem retrocedit en el temps de la Història per interactuar amb la gent de l’època. Més que la vida de Sòcrates, que també, en realitat se’ns narra la història d’en Perseo, l’home dels ulls clars, no de la mirada clara (precisió important). El resum seria que el millor espartà és un atenenc i el millor atenenc és un espartà, que són la mateixa persona. Però també és la història de dos personatges femenins potents i importants: Deyanira i Cassandra, una espartana i una atenenca. Seguim amb una altra dualitat, doncs.
Si una cosa es pot criticar és que, malgrat ser escrit amb capítols breus, la narració a voltes és lenta i es fa feixuga. Però el títol vinculat al que diu l’Oracle, amb la història de Perseo, manté una certa emoció que fa que hom vulgui arribar al final de la història.
Jaume Salés
